dilluns, de maig 08, 2006
Les alternatives de Maragall
bCom a dir vàries vegades i amb molta raó Josep Piqué, si fossin un país seriós, a hores d’ara el President de la Generalitat ja hauria anunciat un trencament del Tripartit, fos per reconduir-lo cap a una aliança parlamentària o de govern amb CiU –el primer cas significa sacrificar a IC-, fos per anar a noves eleccions que aclareixin l’escenari polític català.
No dubto que a CiU i a bona part del PSC hi ha molta gent desitjosa de que Maragall trenqui relacions amb ERC. El problema és que ERC és per Maragall la seva assegurança enfront del seu risc principal de defunció política: un pacte entre CiU i PSC –defensat pel president Rodríguez i per l’establishment de l’alta burgesia catalana- que fos el fonament de l’hegemonia política i social dels socialistes a Espanya. Amb el suport de la dreta nacionalista catalana –lligada amb el bloc progressista pel seu pacte amb el PSC- , el president Rodríguez aconseguiria aïllar a la dreta espanyola i garantir la continuïtat del seu projecte de liquidació del pacte de la Transició i de construcció d’un nou règim polític.
El pacte es fonamentaria en un intercanvi de cromos: CiU aconsegueix garanties sobre el seu feu català –i garanties de la predisposició dels socialistes metropolitans a acceptar les noves regles del joc- i Rodríguez disposa dels vots de la dreta nacionalista catalana i –sobre tot- del suport de les classes dirigents catalanes. El projecte de nou Estatut és el contracte matrimonial que visualitza aquest compromís històric.
Per celebrar i consumar aquest pacte matrimonial calen dues coses: La primera, liquidar quan abans millor el debat del nou Estatut català –que no aporta molt a Catalunya, però pot tornar a aixecar passions, només rebaixades per l’efecte de la treva d’ETA, a la resta d’Espanya. La segona és eliminar a ERC –una vegada han estat convenientment utilitzats- i posar en el seu lloc a Pasqual Maragall.
Si Maragall trenca amb ERC perd un soci estratègic enfront d’aquesta operació. I si ho fa necessitarà convocar eleccions quan abans millor –sobre tot anunciar-les abans del Referèndum- per forçar al seu partit a tornar-lo a postular com a candidat –doncs és difícil que el PSC faci canvi de candidat en mig del procés de ratificació del nou Referèndum i a mesos de les eleccions- . Això seria una derrota per Maragall, però no significa que hagi perdut la guerra.
Però cal tenir en compte que, malgrat tot, Pasqual Maragall pot decidir-se per una altra estratègia: fer de Palau Sant Jaume un “Fort Apatxe” i tancar-se dins. Si fes això, el país tindria un govern bloquejat, perquè seria molt difícil trencar la seva resistència sense provocar una explosió interna del PSC. I no veig –hores d’ara- al PSC assumint aquest trencament, forçant la dimissió dels seus consellers fidels i provocant una moció de censura contra Maragall.
No dubto que a CiU i a bona part del PSC hi ha molta gent desitjosa de que Maragall trenqui relacions amb ERC. El problema és que ERC és per Maragall la seva assegurança enfront del seu risc principal de defunció política: un pacte entre CiU i PSC –defensat pel president Rodríguez i per l’establishment de l’alta burgesia catalana- que fos el fonament de l’hegemonia política i social dels socialistes a Espanya. Amb el suport de la dreta nacionalista catalana –lligada amb el bloc progressista pel seu pacte amb el PSC- , el president Rodríguez aconseguiria aïllar a la dreta espanyola i garantir la continuïtat del seu projecte de liquidació del pacte de la Transició i de construcció d’un nou règim polític.
El pacte es fonamentaria en un intercanvi de cromos: CiU aconsegueix garanties sobre el seu feu català –i garanties de la predisposició dels socialistes metropolitans a acceptar les noves regles del joc- i Rodríguez disposa dels vots de la dreta nacionalista catalana i –sobre tot- del suport de les classes dirigents catalanes. El projecte de nou Estatut és el contracte matrimonial que visualitza aquest compromís històric.
Per celebrar i consumar aquest pacte matrimonial calen dues coses: La primera, liquidar quan abans millor el debat del nou Estatut català –que no aporta molt a Catalunya, però pot tornar a aixecar passions, només rebaixades per l’efecte de la treva d’ETA, a la resta d’Espanya. La segona és eliminar a ERC –una vegada han estat convenientment utilitzats- i posar en el seu lloc a Pasqual Maragall.
Si Maragall trenca amb ERC perd un soci estratègic enfront d’aquesta operació. I si ho fa necessitarà convocar eleccions quan abans millor –sobre tot anunciar-les abans del Referèndum- per forçar al seu partit a tornar-lo a postular com a candidat –doncs és difícil que el PSC faci canvi de candidat en mig del procés de ratificació del nou Referèndum i a mesos de les eleccions- . Això seria una derrota per Maragall, però no significa que hagi perdut la guerra.
Però cal tenir en compte que, malgrat tot, Pasqual Maragall pot decidir-se per una altra estratègia: fer de Palau Sant Jaume un “Fort Apatxe” i tancar-se dins. Si fes això, el país tindria un govern bloquejat, perquè seria molt difícil trencar la seva resistència sense provocar una explosió interna del PSC. I no veig –hores d’ara- al PSC assumint aquest trencament, forçant la dimissió dels seus consellers fidels i provocant una moció de censura contra Maragall.
