dissabte, d’agost 12, 2006
Rubalcaba ha mentit
Rubalcaba ha mentit
El ministre Rubalcaba va dir a la seva compareixença al Congrés de Diputats per explica perquè no varen dissoldre per la força als amotinats del Prat. Va dir que la intervenció policial hauria comportat el tancament de l'aeroport durant varis dies. Això és fals, com demostraré en el meu article.
Els amotinats estaven composats per personal d'Iberia. No eren només el personal de transport de maletes. Era tot el personal de terra d'Iberia. Als efectes de la situació de col·lapse de l'aeroport hem de distingir dos grups: Primer) el personal de transport de les maletes; i Segon) el personal de facturació.
Si les forces de seguretat haguessin alliberat les pistes per la força, és possible que el personal d'Iberia no s'hagués incorporat als seus llocs de treball. Però això no implicava necessàriament que l'aeroport del Prat deixés de funcionar. Aquesta és la mentida que va dir Rubalcaba. Només calien adoptar mesures d'emergència.
La primera era utilitzar l'exercit per fer les feines de transport de les maletes i per les operacions de facturació. Les feines de transport de les maletes no requereixen una especial formació, i s'haurien pogut fer amb la supervisió del personal tècnic d'Aena. Pel que fa a la facturació, els mateixos soldats, amb la supervisió dels tècnics d'Aena, podien fer la feina –encara que fos de forma manual i sense utilitzar els ordinadors, que requereixen una formació específica- . No hauria estat una solució òptima. Hi haurien hagut retards i, sense dubte, errors.
Per altra banda, cal advertir que això només hauria afectat als vols d'Iberia. El personal de facturació de la resta de companyies aèries no estava afectat per les actuacions salvatges del personal d'Iberia.
Les raons per no intervenir són altres. El Govern del Bipartit o estava de vacances, o no volia ficar-se amb problemes amb el Govern amic, o pensaven que la crisi podia enfortir les seves reivindicacions de traspàs de la gestió de l'aeroport del Prat. Pel que fa al Govern amic ningú volia ficar-se en problemes –començant pel Delegat del Govern- i sobre tot no volien enfrontar-se amb els seus propis sindicats –UGT i CCOO- que ara demanen disculpes i diuen que la crisi se'ls va escapar de les mans. Una crisi –que segons va descobrir la cadena SER- estava anunciada amb 24 hores d'anticipació a Internet.
El ministre Rubalcaba va ser qui va dir que els espanyols es mereixien un Govern que els digués la veritat. El que no va dir és que per ell veritat és allò que diu que és veritat el Partit Socialista.
El monopoli del poder
El monopoli del poder
Visc a Barcelona i miri cap a on miri, on hi ha poder governen els mateixos: els socialistes governen totes i cadascuna de les institucions públiques que m'afecten: l'Ajuntament de Barcelona, el consell comarcal del Barcelonès, la mancomunitat metropolitana de municipis, la diputació de Barcelona, el Govern de la Generalitat, el Govern de l'Estat i, fins i tot, la presidència del Parlament Europeu.
Com és lògic, una concentració de poder d'aquesta dimensió té efectes més enllà de la política. La majoria de les televisions privades són afins o com a mínim intenten contemporitzar amb els interessos socialistes. A Catalunya els dos diaris de referència acceptem sense complexos la lògica del règim imperant –tot i que un dels dos faci certs equilibris en relació a CiU- . Al conjunt d'Espanya només escapa del control socialista el món de la ràdio. A Catalunya, en canvi, tenen una hegemonia completa.
Lord Acton deia que el poder corromp sempre i que el poder absolut corromp de forma absoluta. No parlo necessàriament de la corrupció entesa com a pràctica del delicte, sinó de la corrupció dels fonaments de la democràcia. Una democràcia que, en el cas de Catalunya, encara està més domestica pels usatges de la política catalana, on ningú vol aixecar molt la veu no sigui que al final prenguin mal tots. La famosa sociovergència –més enllà dels possibles pactes polítics entre CiU i PSC- és una cultura política que en nom del consens i el sentit de país, amaga sota la senyera i el cant dels segadors totes les misèries i podridures de la cosa pública catalana.
Fins ara els polítics del règim català han trobat en l'enemic exterior –en el PP- la gran excusa per amagar les seves vergonyes i per no donar compte dels seus errors. Però el PP fa anys que no governa a Madrid i les coses no han anat a millor. Primer va ser el Carmel i ara ha estat el Prat. Les grans promeses del Pacte del Tinell s'han convertit en fum. Només ens queda un nou Estatut, que ja veurem com quedarà quan sigui judicat pel Tribunal Constitucional.
Catalunya necessita un canvi de Govern. Però aquest canvi no pot ser només de sigles o de noms. Perquè els mals de la cultura política catalana venen de molt abans del Tripartit. Cal un canvi de model. Un canvi en la forma d'entendre la política, d'entendre les relacions entre la política i la societat, d'entendre quin és el sentit i quines han de ser les prioritats de la política des de la perspectiva del ciutadà normal.
