dissabte, de novembre 18, 2006
Necessitem més política (viernes)
Necessitem més política
Sovint diem que l'abstenció té que veure amb la distància entre polítics i ciutadans. El que és veritat però no és tota la veritat. També hi ha una tendència a que els ciutadans visquin més preocupats pels seus propis assumptes privats que no pas per les seves responsabilitats com a membres d'una comunitat política. Per una majoria dels ciutadans catalans i de la resta d'Espanya, la llibertat que ens dóna viure en una comunitat política liberal és quelcom donat, no quelcom que hem de construir dia a dia amb l'esforç de tot, que tots hem de preservar i fer crèixer.
Com deia la filòsofa Hannah Arendt quan els interessos privats són la nostra principal preocupació i donem per suposat que la política és cosa dels professionals de la política, estem erosionant els fonaments de les nostres democràcies. Estem donant per suposat que la política és només gestió i, per tant, cosa de professionals i no de ciutadans.
Alexis de Tocqueville, per la seva banda, ens recorda que aquesta indiferència envers la cosa pública afavoreix la consolidació del despotisme de les burocràcies públiques. Tenim democràcia, però els ciutadans, tancats en els seus petits plaers personals deixen de banda les seves responsabilitats cíviques, el que ens condueix cap a una dependència dels ciutadans envers el poder públic que és compatible amb una imatge exterior de llibertat. La gent vota periòdicament, però després es desentén completament del que fan els seus representants i els governs escollit per aquestes eleccions.
Com diu Tocqueville al seu llibre la Democràcia en Amèrica: "L'estat social separa els homes; cal que l'estat polític els aproximi. L'estat social dóna el gust pel benestar (els inclina cap a la terra); cal que l'estat polític els torni a elevar i els doni grans idees i emocions."
Sovint els polítics creuen que la resposta al distanciament dels ciutadans envers la política és caure en una mena de subhasta pública per veure qui promet més coses materials a canvi dels vots. I, certament, les coses materials són importants, però cal afegir a més a més, el valor d'allò que sent públic no pertany a ningú en particular.
A les propostes materials cal afegir l'orgull de ser membre d'una comunitat política. Però no d'una suposada comunitat política imaginada per ideòlegs nacionalistes, sinó de la comunitat política d'homes i dones que realment conviuen en un temps i en un territori. D'una comunitat plural on hi ha moltes formes de ser, molts sentiments d'identitat, dues llengües arrelades al país i a la seva història i la seva cultura. El nacionalisme –que vol construir una comunitat imaginada- no crea vincles de compromís cívic entre els que no comparteixen els seus valors identitaris. Com no ho fan ni els discursos ideològics clàssics –siguin d'esquerres o de dretes- ni els plantejaments purament pragmàtics o tecnocràtics. Necessitem recuperar la política, i per recupera la política necessitem que els ciutadans descobreixin que sense política les seves llibertats són una ficció.
CiU sense el PP no guanyarà mai (jueves)
CiU sense el PP no guanyarà mai.
ERC pot governar amb els socialistes sense exigir que els socialistes de la resta d'Espanya deixin de pensar que Catalunya no és una nació o que Espanya és un Estat plurinacional. Pot governar amb els socialistes que varen modificar el projecte d'Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya. I poden donar suport al mateix Partit Socialista que a Madrid i a la resta d'Espanya està ple de persones que tenen conviccions nacionals fortament espanyoles. El mateix Partit Socialista on s'han escolat dir coses sobre el nacionalisme català no menys dures que les que s'han dit des del PP.
CiU pot afirmar que això és una traïció als valors del nacionalisme català. De fet, el que demostra és que ERC fa ara el que sempre havia fet CiU: mantenir la pròpia identitat nacionalista pactant amb qui té la força a la resta d'Espanya i amb qui té una major afinitat a l'hora d'establir polítiques comunes més enllà de les qüestions purament identitàries. Potser és un exercici de pragmatisme, però els votants d'ERC –gràcies a les normes electorals que fins ara havien afavorit a CiU- han donat suport a aquesta formació. De fet, la davallada de vots que ha partit ERC no ha afavorit a CiU, sinó que ha anat sobre tot a l'abstenció. El que indica que alguna cosa no acaba de funcionar en el somni convergent de menjar-se part de l'electorat d'esquerres nacionalista. Aquest electorat avui té una opció per la qual votar amb certes perspectives d'èxit, cosa que havia passat en la major part de l'època del president Pujol.
CiU té tot el dret del món a dir que no pactaran mai amb el PP si el PP no deixa de ser un partit amb conviccions nacionals espanyoles. Però amb això només està regalant –atesos els equilibris electorals a Catalunya- la victòria al Tripartit. Ha arribat l'hora de decidir si volen ser una opció guanyadora de centre-dreta –fent el que sempre havia fer Jordi Pujol, que va pactar amb qui el varen voler ficar a la presó- o si prefereixen mantenir-se fidels a les essències nacionalistes, sense tenir cap possibilitat de guanyar a Catalunya –ni a les autonòmiques ni a les principals poblacions- ni de jugar cap paper significatiu a la política espanyola. Mentre Mas i els seus assessors segueixin pensant que el seu aliat natural és ERC, estan condemnats a no recuperar mai el poder. I si els candidats municipals de CiU segueixen aquest camí, només tindrem més i més Tripartits victoriosos.
Com combatre la violència escolar (miercoles)
Com combatre la violència escolar
Els professors i mestres que tenen que conviure directament amb el problema de la violència escolar començar a estar farts de tantes paraules i bones intencions. La resposta del Tripartit I fou plantejar un reglament de disciplina escolar que, en la pràctica, segueix donant llargues i posant pals a les rodes dels professionals educatius. La paraula màgica és medicació. Com si amb paraules fos suficient per controlar els efectes destructius d'un sistema educatiu sense valors, sense voluntat d'educar a les noves generacions en la necessitat d'assumir deure i no només drets.
El Partit Popular ha proposar en la conferència sobre seguretat celebrada aquest cap de setmana, enfortir les capacitats dels professors i mestres per actuar de forma ràpida i eficaç sobre els alumnes que tenen comportaments violents. Sense complexos ni falsos progressismes.
A més proposen "Establecer con carácter general, en el capítulo de las agravantes descritas en el artículo 22 del Código Penal, una nueva agravación cuando el hecho se ejecute sobre persona que desempeñe un servicio público o participe en el ejercicio de una función pública de carácter relevante, con conocimiento de quien cometiera el hecho delictivo". A diferència del que ha plantejar el Fiscal en Cap de Catalunya, la proposta del Partit Popular protegiria a totes les persones que fan serveis públics –siguin aquests de titularitat pública o privada-, doncs no seria just protegir només als professors i mestres de l'escola pública, ignorant que els problemes de convivència no coneixen de fronteres administratives.
No podem seguir tancant els ulls a la realitat de les aules a Catalunya i a la resta d'Espanya. No podem seguir pensant que les coses es poden solucionar posant més i més diners o creant mecanismes per dialogar amb els violents. Permetre que els nens i els joves que actuen de forma violent puguin creure que el seu comportament els pot sortir gratis és el millor camí per que a la llarga molts d'ells acabin fent coses molt més greus.
Per altra banda, tampoc podem oblidar que la responsabilitat principal d'aquesta violència escolar cau sobre unes famílies que, més enllà de les divisions socials tradicionals, han perdut la voluntat d'educar als seus fills en uns valors cívics. Sovint les famílies, lluny de ser comunitats educadores esdevenen –com a conseqüència de la cultura hedonista que ens envolta- en promotores i defensores dels comportaments violents, quan no en participants dels mateixos; el que explica que a vegades els pares reaccionin en els conflictes escolars en favor dels seus fills, sense voler assumir les seves pròpies responsabilitats. Fets que demostren les conseqüències del progressisme d'aparador que domina aquest país.
Hem de seleccionar als immigrants (martes)
Hem de seleccionar als immigrants
Necessitar immigrants és una cosa. Considerar que hi ha un dret universal a immigrar a Espanya des de qualsevol país del món és una cosa molt diferent. Catalunya i la resta d'Espanya necessiten immigrants que per la formació, la seva cultura i la seva voluntat d'integració als nostres valors, siguin una aportació positiva al desenvolupament integral del nostre país. No podem veure a aquestes persones només com a un peça impersonal del procés productiu. No són bens i serveis, no són diners... són persones. I no totes les persones tenen les condicions o la voluntat per adaptar-se al fet de viure en una societat occidental.
Si no seleccionem als immigrants i si no estem disposats a fer el que cal fer per expulsar als il·legals, ens trobarem en pocs anys amb els problemes que estan patint altres països a Europa. No és casualitat que els problemes vinguin de certs immigrants i no d'altres. No és casualitat que els problemes de convivència s'estiguin produint allà on la presència d'immigrants de cultures alienes a l'occidental és més forta. La immigració és una necessitat econòmica, però seleccionar la immigració i fer complir les lleis és una necessitat de defensa de la nostra realitat com a societat occidental, de la nostra convivència i de les garanties de seguretat per les futures generacions.
Dir això no és ser racista. Només és constatar un fet. Jo no vull que en el futur parts del meu país esdevinguin zones governades de facto en base a valors que no són els propis d'una societat occidental, com està passant en molts barris i ciutats de França, del Regne Unit o d'Alemanya. Estem a temps d'enfrontar-nos al problema. Però cal voluntat política per fer el que cal fer. I ara a Catalunya tenim al front de la policia a un defensor dels sense papers que defensa la teoria dels papers per a tothom.
Contra la corrupció, transparència (lunes)
Contra la corrupció, transparència
Corrupció ha existit sempre a totes les societats humanes. Sempre hi ha hagut persones que han volgut obtenir allò que les lleis no els permetrien, fent ús il·legítim de les potestats públiques. Les democràcies no són pas alienes a aquest rics. Perquè el que provoca la corrupció no són les ideologies o les formes de govern, sinó la pròpia naturalesa humana. On hi ha persones hi trobarem sempre temptacions i caigudes. Creure que per combatre la corrupció només necessitem noves lleis és anar directes al desastre.
La força de la democràcia –en relació a altres formes de govern- és que ofereix als ciutadans de controlar els governs i les administracions. Votar cada quatre anys no és suficient per controlar el poder públic. Tampoc és suficient amb delegar aquest control als partits polítics de l'oposició. Entre d'altres raons, perquè la lògica del combat polític sovint impedeix veure la realitat de la corrupció com és. Hi ha una tendència a caure en la lluita partidista que provoca una clara miopia selectiva a l'hora d'enfrontar-se a la corrupció. Potser les coses són diferents on els sistemes de govern no són parlamentaris sinó presidencialistes, com és el cas dels Estats Units, on els polítics responen abans davant dels seus electors que no pas davant dels seus partits. A Europa, on els polítics actuen en el marc de partits organitzats com a màquines burocràtiques, la lògica política provoca que els debats sobre la corrupció acabin derivant cap a debats sobre la moralitat de cada partit. Un debat partidista que impedeix anar més enllà de la dialèctica amic enemic. I el que necessitem és menys partidisme i un sentit més ampli del deure cívic.
Per limitar la corrupció calen noves lleis penals; però també cal una major transparència per part de les administracions. Un enfortiment de les capacitats dels ciutadans, de les organitzacions de la societat civil i de la premsa per accedir a les informacions administratives que els governs –de qualsevol color- intenten mantenir en la màxima discreció possible. Una llei de lliure accés dels ciutadans a la informació administrativa, que reconegués el dret dels ciutadans a conèixer el que fan les administracions i no només el que les administracions volen que els ciutadans coneguin, seria la millor manera de posar més dificultats a la corrupció.
