dissabte, de desembre 16, 2006
Sobre l’autodeterminació
Sobre l'autodeterminació
A les eleccions presidencials del 1860 va vèncer el candidat republicà Abraham Lincoln. Diferents estats del sud varen retirar els seus senadors i diputats de les cambres federals i varen aprovar ordenances de secessió, en alguns casos sotmeses a referèndum. A continuació varen mobilitzar les respectives guàrdies nacionals, sota el comandament dels governadors, i varen ocupar per la força els edificis federals, incloses les casernes i fortaleses de l'exercit federal. Donada la feblesa de l'exercit federal, que només tenia uns pocs milers de soldats, concentrats sobre tot en els territoris indis i en Texas, la resistència fou més aviat simbòlica. Només varen resistir algunes fortaleses costeres. Una d'elles era Fort Sumter. El president sortint va donar instruccions per defensar les instal·lacions federals, però l'exercit es va dividir –bona part dels oficials eren sudistes- i el propi secretari de guerra –Jefferson Davis- favorable a la separació dels Estats del Sud, va boicotejar aquestes ordres. Lincoln va adoptar la postura de negar als Estats del Sud el dret d'autodeterminació i va disposar la defensa de les instal·lacions federals que encara no havien caigut en mans dels separatistes. La tensió va anar incrementant-se i finalment, les forces sudistes varen atacar Fort Sumter. El president Lincoln va declarar que existir un estat de rebel·lió als Estats del sud i va mobilitzar 75.000 voluntaris i va bloquejar els ports del sud. A continuació diversos Estats sudistes, que fins llavors havien adoptat una postura tíbia, varen decidir separar-se i solidaritzar-se amb els Estats separatistes. El que va venir després fou una guerra civil que varen guanyar les forces federals, preservant la Unió –que era l'objectiu fonamental de Lincon, més que no pas la supressió de l'esclavatge, que fou més aviat una conseqüència de la guerra civil -.
Davant d'una proclamació de separació, feta de forma unilateral i al marge de les normes constitucionals vigents, les democràcies sempre han actuat de la mateixa manera: utilitzant la força militar per garantir la unitat proclamada en les seves respectives constitucions. No cal que les constitucions ho diguin de forma expressa. És un principi elemental que la sobirania de una nació és única i que cap part d'una nació pot separar-se de forma unilateral en contra del que disposen les seves lleis constitucionals.
Els nacionalistes catalans i bascos parlen del dret d'autodeterminació com si fos una garantia internacional per la secessió. La doctrina internacional estableix que aquest dret es limita a reconèixer el dret a la independència de les colònies i a establir el dret de sobirania dels Estats. El que no significa cap dret de secessió dels territoris que formen part d'Estats i que no siguin colònies o territoris ocupats. Ni Catalunya ni el País Basc són considerats ni colònies ni territoris ocupats per les Nacions Unides, el que no permet justificar en base al principi d'autodeterminació una possible actuació separatista dels seus parlaments autonòmics. En conseqüència, una acció separatista unilateral i il·legal podria ser resposta, en el marc de les lleis internacionals i de la nostra pròpia constitució, amb tots els instruments coactius que disposa l'Estat de Dret. Òbviament, sempre d'acord al que disposin tant les Corts Generals com el govern espanyol –que són els responsables de decidir com s'hauria d'afrontar una acció separatista -.
Dir aquestes coses pot sonar poc amable i fins i tot una mica exagerat. Però crec que és un exercici d'honestedat política explicitar sense ambigüitats que els que vulguin trencar Espanya al marge de la Constitució hauran d'assumir el preu de la seva irresponsabilitat.
Els independentistes poden defensar la seva causa sempre que ho facin en el marc de les lleis vigents. Però per assolir els seus objectius necessiten comptar amb el suport majoritari de les Corts Generals i del poble espanyol, que hauria de ser convocat a un referèndum. I sense aquest doble suport, qualsevol intent secessionista no seria altra cosa que una rebel·lió.
