dijous, de juliol 13, 2006
El Codi del Palaus. (para el lunes)
Una de les manies de la política catalana és fer servir una retòrica administrativa, burocràtica i obscura que, sovint, resulta incomprensible als que ni es dediquen a la política ni a la gestió pública: és a dir, a la majoria de ciutadans que no viuen de la cosa pública, sinó que amb els seus impostos permeten viure als que es dediquen professionalment a la cosa pública. El llenguatge polític català tendeix a amagar les misèries de la nostra classe política amb una combinació de paraules incomprensibles, de llocs comuns, de silencis; un llenguatge codificat culturalment en el que podrien anomenar el Codi dels Palaus –pel Palau de la Generalitat i pel Palau del Parlament- .
El Codi dels Palaus es una mena de llenguatge cortesà que només fan servir els polítics i els gestors públics, que la gent normal no entén. I ara, amb ocasió de les properes eleccions, veurem una inevitable lluita a tots els partits entre els experts en comunicació –que volen parlar amb les paraules i la sintaxi de la gent normal- i els professionals de la cosa pública, que prefereixen demostrar que dominen els Codis cortesans abans que fer-se entendre per la gent normal del país. Posarem un exemple: la gent normal i els professionals de la comunicació política utilitzen els verbs pensar i fer; en canvi, els polítics i els gestors prefereixen els verbs planificar i implementar. La gent normal parla de preveure el futur; els altres de pensar estratègicament. La gent normal parla de salaris, feina i preus; els altres d'economia productiva –encara espero que algú em digui què és l'economia no productiva- , de rendes, de mercat laboral o d'inflació o d'índex de preus al consum.
Tinc la sensació que, malgrat que el Codi dels Palaus és universal i transversal, quan s'apropen les eleccions, les esquerres acostumen a tenir menys dificultats per traduir, en els seus programes electorals, el que volen dir del llenguatge iniciàtic de la cosa pública al català o al castellà que parlem normalment. En canvi, les dretes, els centres, les no esquerres –escolliu la opció que preferiu- tenen una curiosa predilecció per demostrar-se a si mateixos i als altres polítics que són gent competent. El resultat sovint és un llenguatge sofisticat que requereix per ser entès estudis superiors i un diccionari de català/castellà administratiu.
La clau de la retòrica política és convertir el discurs en un relat comprensible per la gent que no viu de la política, en llenguatge que els sigui proper, que els faciliti pensar en la cosa pública des de les seves pròpies realitats i interessos personals. Per alguna misteriosa raó, a les dretes els costa molt acceptar la màxima de la simplicitat, que es pot resumir en la dita "Menys és més".
