dimarts, de juliol 04, 2006
Marta Mata
Marta Mata
Hi ha una tendència natural a recordar en positiu als polítics que moren. I potser, a vegades, tots caiem en la fàcil temptació d'oblidar-nos dels aspectes més conflictius de les biografies dels difunts. Aquest ha estat el cas, i no és excepcional, de Marta Mata. No discutiré pas la seva dedicació a la pedagogia ni la seva preparació professional. Tampoc discutiré les seves bondats personals. El que no és de rebut és que, portats per un mal sentit de la bona educació i per la tirania del discurs políticament correcte, els polítics de centre i dreta oblidin que la Sra. Marta Mata va ser al llarg de la seva vida enemiga de la llibertat dels pares per escollir l'educació dels seus fills, de la llibertat educativa i de l'ensenyament de qualsevol religió als centres educatius públics.
Marta Mata fou coherent amb les seves idees. I això li honora. Però no honorà les seves idees des de la perspectiva dels que hem discrepat dels seus plantejaments. No podem ignorar que les conviccions de Marta Mata s'oposaven a la llibertat de les persones en nom de les seves conviccions laïcistes i republicanes. Tampoc poden ignorar que Marta Mata, va actuar amb prepotència i sectarisme en el seu càrrec de Presidenta del Consell Escolar de l'Estat, marginant i eliminant tot el que va poder les veus de les escoles concertades i de les famílies catòliques, i reforçant –amb pràctiques irregulars, com no comptar el pes dels afiliats- les associacions d'estudiants properes al Partit Socialista. Va donar majoria a les associacions d'estudiants d'esquerra en funció del nombre d'associacions, sense comptar el seu nombre d'afiliats o sense comprovar si estaven constituïdes en temps i forma. Un esperit antidemocràtic que es va reflectir en diverses ocasions al si del Consell Escolar de l'Estat.
Tampoc seria just ignorar que la filosofia educativa, que va impulsar a l'associació Rosa Sensat, és la causa última de l'enfonsament del nostre sistema educatiu, ja que va conformar el substrat intel·lectual de la LOGSE i de les actuals reformes portades a terme pel Govern de Rodríguez Z. Una filosofia que rebutja l'esforç personal, la valoració dels resultats i del mèrit, en favor d'una visió utòpica i infantil de l'educació, que posa en el centre no l'aprenentatge sinó la felicitat dels alumnes. Una falsa felicitat que, com és natural, exclou tan el compliment d'unes normes com l'autoritat del professor. Una visió absurda que ha tingut la seva darrera manifestació en una de les darreres tonteries del Govern de Pasqual Maragall, que al final de la legislatura proclama que vol imposar als centres escolars la mediació en lloc d'enfortir la disciplina. Com si el problema de la indisciplina es pogués resoldre parlant. El que els alumnes necessiten no és discutir sobre les normes sinó aprendre que en el món hi ha normes que cal complir. Però això és excessiu pels progres com ho era per la Sra. Mata.
Lamento la seva mort, però no puc elogiar el seu legat, perquè ha conduït, com ens recorda José Luis Jiménez Villanueva al Forum Libertas, "a la falta de esfuerzo personal y a la ausencia de sentido del límite en los alumnos, y que estos acaben haciendo siempre lo que más les place".
