dijous, de gener 18, 2007
El somni de Carod Rovita
El somni de Carod Rovira
L'afirmació de Carod que l'espanyol és només una llengua entre les més de 200 que es parla a Catalunya i que només és oficial per ser llengua oficial a Espanya, tot i el posterior reconeixement del fet que forma part de la realitat social de Catalunya, posa de manifest que Carod segueix mirant la llengua espanyola com una anomalia històrica, que ja que no es pot corregir, com a mínim s'ha de limitar en els seus efectes.
Les pretensions de Carod són tant ingènues o tant irrealitzables com les que tindria un àrab que volgués normalitzar la seva llengua atenent a que abans que a Barcelona es parlés català es parlava àrab –al costat del llatí vulgar que parlaven els descendents dels hipano-romans i dels visigots-.
El problema no és que els catalans parlin espanyol sinó que hi ha catalans que tenen una identitat personal que els fa més propers a la llengua espanyola. I que aquests catalans són la meitat del país. Carod vol que no es parli més de catalano-parlants o hispano-parlants, perquè s'adona que amb aquestes classificacions es veu forçat a reconèixer el que no vol veure: que hi ha catalans que tenen una identitat cultural vinculada a la llengua espanyola i que no tenen cap intenció d'assimilar-se al model cultural dels altres catalans.
Es dirà –segur que hi haurà comentaris en aquest sentit- que els musulmans no volen assimilar-se a la nostra cultura. Hi ha una diferència notable. En primer lloc, tant el català com l'espanyol formen part d'una mateixa matriu cultural, que és la jueu-cristiana o occidental. En segon lloc, nosaltres no som immigrants sinó que som ciutadans de ple dret de la comunitat autònoma de Catalunya. Potser això no li agrada a Carod, però és un fet, com ho demostra que el propi Carod hagi fet president a un català nascut a Andalusia, que es diu amb tot orgull José i no Josep.
