diumenge, de març 18, 2007
La desaparició de Ciutadans pel Càrrec (miercoles)
La desaparició de Ciutadans pel Càrrec
Els Ciutadans pel Canvi, més conegut en les files socialistes com Ciutadans pel Càrrec, mai foren altra cosa que un mecanisme per posar d'un cert nivell professional a les llistes del PSC, sense tenir que passar per les molèsties i incomoditats dels processos interns d'elecció de candidats.
El club d'amics burgesos d'en Pasqual Maragall té els seus dies comptats i, segons ha declarat la seva presidenta, Carme Valls, desapareixerà com a partit i ens transformarà en una escola de formació política, en un espai de debat. És evident que Montilla ha fet els números i ha descobert que els vots que aporta Ciutadans pel Canvi no compensen la quota de càrrecs electes i institucionals. I com Montilla és una persona pràctica, els club d'amics d'en Maragall haurà de resignar-se a perdre les quotes de poder que tenia en nom del suposat valor afegit que dóna la independència política.
Jo no soc contrari a la participació dels independents en política. Tot i que crec que, al final, la coherència porta a aquests independents a normalitzar la seva situació dins del partit on està treballant. Els independents poden ser una fórmula adient per millorar el capital professional i tècnic de les llistes electorals o dels càrrecs de govern.
Vaig dir en un article publicat fa mesos que una cosa és gestionar el talent i utilitzar als independents per enriquir el projecte d'un partit. Però també vaig dir que es tractava d'enriquir el projecte del partit, no de fer-ne un projecte alternatiu o complementari.
Això és el que pot passar quan els independents tenen una organització pròpia i diferenciada del partit amb el que treballen, com és el cas de Ciutadans del Canvi en relació amb el PSC. Això és aprofitar-se de la marca d'un partit i de l'esforç dels militants d'un partit, per aconseguir una quota en càrrecs i en presència mediàtica. Montilla, que és una persona pragmàtica, no permetrà que això li passi al PSC i ha liquidat Ciutadans pel Canvi abans que es converteixi un possible competidor electoral.
Esquerres sense pàtria (martes)
Esquerres sense pàtria
Les esquerres espanyoles –excepció feta de les nacionalistes- consideren vergonyós treure la bandera nacional o escoltar l'himne espanyols com a símbols col·lectius – a diferència del que passa en la immensa majoria de les democràcies occidentals -.
Pedro Zerolo, responsable socialista de Moviments Socials, va afirmar que el millor himne que els espanyols poden cantar és l'himne per la pau i que la millor bandera que es pot enarborar és la bandera blanca. Va justificar aquestes afirmacions dient que aquests símbols ens uneixen a tots, el que demostra que pel Sr. Zerolo qualsevol referència a la nació espanyola divideix.
A la condició d'apàtrides podem afegir la vergonya que els porta a amagar que l'objectiu real de les manifestacions no era uns conflictes militars llunyans, sinó celebrar el tercer aniversari del retorn socialista al poder. El cartell "No a la guerra" el que volia dir, realment, és Si a ZP, SI a les negociacions amb ETA, SI a carregar-se la Constitució de 1978.
Com passa sempre en les manifestacions d'esquerres, la premsa del règim no es mostra escandalitzada per l'aparició de símbols i banderes anticonstitucionals (com és el cas de les banderes republicanes). Només es queixen quan apareixen banderes franquistes, com si la bandera republicana no fos tant il·legal com la franquista.
I no deixa de ser curiós que aquesta gran manifestació –en contra de la guerra- es faci quan Al-Qaeda ha amenaçat a Espanya amb nous atacs terroristes per la nostra presència a Afganistan. Té sentit defensar els objectius polítics de Al-Qaeda, quan aquesta organització ens ataca?. Possiblement, per certes esquerres espanyoles la única solució honorable enfront una agressió és cedir i no defensar-nos. Una actitud que, en relació al terrorisme intern, els porta a obrir el procés de negociacions polítiques amb ETA.
En definitiva, una esquerra apàtrida i sense altres conviccions que un pacifisme elemental, que vol aconseguir la pau sobre la base de renunciar a la pròpia defensa. Si aquests haguessin governat a les democràcies occidentals durant la II Guerra Mundial, hores d'ara encara tindríem el III Reich a Berlin.
