diumenge, d’octubre 01, 2006
La revolució del CAC
La revolució del CAC
El Consell del Audiovisual de Catalunya ha fet una revolució silenciosa pel que fa a la regulació de la comunicació política al nostre país. Ha afirmat que és lícit fer anuncis televisius per defensar una causa política –les seleccions esportives catalanes- malgrat que la legislació estatal ho prohibeix de forma expressa.
El CAC afirma –per rebutjar el recurs del Partit Popular i de Ciutadans- que no pot adoptar cap acord perquè "no disposa, en conseqüència, de paràmetres d'aplicació o interpretació de l'esmentada norma, en especial pel que fa a supòsits com el que ens ocupa, en què el Consell s'ha vist en la necessitat d'enfrontar-se a una tasca d'una especial complexitat".
La teoria del CAC és que no pot afirmar que és o que no és comunicació política, donat que no disposa de "criteris clars, apriorísticament establerts, que perfilin els límits que no s'han d'ultrapassar per tal d'evitar que la formulació d'una determinada iniciativa, idea o proposta sigui considerada com a essencialment política."
La majoria del CAC –tots els seus membres menys el representant proposat pel Partit Popular- han afirmat que promoure la liquidació de la unitat esportiva espanyola no és política. No ho és –això no ho diuen- perquè no és política defensar allò que pertany al projecte nacionalista català. Defensar les seleccions esportives catalanes no és política. És patriotisme i no política. Només fan política els catalans que s'atreveixen a no seguir la consigna nacionalista.
La prova del doble joc i la hipocresia del CAC la trobarem en el moment en que es volgués fer un spot televisiu per defensar el valor de les seleccions esportives espanyoles o per promoure una visió no nacionalista de Catalunya. En el dubtós cas que alguna televisió catalana permetés la transmissió d'aquest anunci, estic segur que el CAC diria que això si que és comunicació política.
En tot cas, ha quedat demostrat que els socialistes catalans segueixen en el seu discurs cínic pel qual poden dir a Catalunya el que neguen a Madrid quan voten els seus diputats i senadors amb els seus companys del PSOE.
La resolució del CAC ha estat recorreguda pel Partit Popular. Atesa la velocitat de la justícia, quan els tribunals diguin que aquests anuncis impugnats són propaganda política la cosa no tindrà remei.
Els nacionalistes pretenen –com ho demostra el nou Estatut- que les institucions espanyoles de defensa de l'Estat de Dret no tinguin capacitat d'intervenció a Catalunya. D'aquesta manera, seran institucions "a mida" com el CAC les qui garantiran que els catalans no nacionalistes no puguin defensar-se del projecte de construcció nacional en marxa.
La tolerancia
La tolerància.
La tolerància entre persones amb creences diferents és un dels fonaments de la convivència a les modernes societats democràtiques. Tanmateix, des dels plantejaments progres es vol presentar la tolerància no com una pràctica social –basada en el respecte a la llibertat de les persones- sinó com expressió d'una cultura relativista, que nega la possibilitat de defensar amb criteris racionals el que considera pures expressions de voluntat, intenció o sentiment. Les idees serien –des d'aquesta perspectiva- expressió de les passions humanes i la raó només serviria per justificar decisions que hem adoptat d'acord a criteris no racionals. Com no és possible debatre racionalment sobre el que no és racional, la raó queda limitada a la condició d'instrument que ens ajuda a trobar mitjans per assolir el que volem. I com les voluntats humanes són equivalent –al no ser comparables en termes racionals- hem d'acceptar que qualsevol creença té el mateix valor des del punt de vista racional.
Feta aquesta destrucció de la raó –que queda postergada a la condició de serventa de la voluntat- els progres estableixen una teoria de la tolerància segons la qual qualsevol pretensió de voler dir alguna cosa amb valor universal és –per definició- intolerància. Com passa amb totes les teories escèptiques, el discurs progre sobre la tolerància s'exclou a si mateix de les conseqüències de la seva teoria. La teoria de la tolerància és absoluta i no admet cap discussió. Discutir sobre els seus fonaments racionals també és intolerància.
La tolerància com a pràctica que reconeix el valor de la llibertat dels altres no suposa –a diferència del que proclamen els progres- respectar per igual totes les creences. No necessitem respectar les creences que no compartim. El que hem de respectar és el dret dels altres a tenir-les, sempre que respectin la nostra llibertat.
La ideologia de la tolerància acaba afirmant –com proposa Zapatero a Espanya- que és millor renunciar a les pròpies conviccions abans que haver d'enfrontar-se a qualsevol enemic. Parlen de diàleg i de pau, però en realitat el que demostren es la seva predisposició a negociar els termes d'una derrota prèviament assumida. El relativisme ens impedeix tenir les conviccions necessàries per enfrontar-nos als enemics de la democràcia –com és el cas dels islamistes o dels terroristes d'ETA- .
Convertida en una ideologia, la tolerància, una pràctica que ens permet conviure en llibertat, esdevindrà la perfecta justificació per no tenir cap raó que justifiqui sacrificar-se per uns valors superiors. Només importa no tenir problemes, al preu que sigui, encara que aquest preu sigui tenir que obrir de les portes als nous bàrbars que, dins i fora d'Europa, volen ensorrar la nostra civilització.
