dimecres, de setembre 20, 2006
El cinisme del Col·legi de Periodistes
El cinisme del Col·legi de Periodistes
El Col·legi de Periodistes de Catalunya ataca a la Cope, a El Mundo i a Libertad Digital per voler "aconseguir fins polítics i econòmics". M'ha sorprès aquesta acusació perquè tinc la sensació que tots els mitjans de comunicació del món –inclosos on treballen els signants de la condemna- volen aconseguir fins econòmics. Potser no en el cas dels mitjans públics, que no tenen interès en aconseguir fins econòmic, perquè viuen dels nostres impostos, però la resta són empreses que tenen un objectiu lucratiu. I no sembla que voler guanyar diners sigui incompatible amb fer periodisme.
Pel que fa a aconseguir fins polítics la sorpresa crec que això forma part de la mateixa naturalesa de la premsa, que no per casualitat és anomenada el quart poder. Tots els mitjans de comunicació tenen els seus propis objectius polítics. El que publiquen i el que no publiquen, com enfoquen els temes, la seva línia editorial, no responen només a la seva identitat ideològica, sinó també als seus objectius polítics i –perquè negar-ho- als seus objectius econòmic.
Els mitjans de comunicació no són dels periodistes que treballen en ells sinó de les seves empreses. I les empreses tenen interessos –econòmics i polítics- . Més quan estem parlant de holdings empresarials molt potents, amb presència a la premsa, a la ràdio, a la televisió, als mercats audiovisuals o la indústria editorial. I això passa a Catalunya, a la resta d'Espanya, a tota Europa i a qualsevol democràcia liberal. Forma part de la naturalesa mateixa de la premsa lliure en una societat lliure.
A mi no em sorprèn que la SER, El País o El Periòdic siguin sempre els mitjans que treuen les notícies més favorables als interessos dels socialistes, en els moments més oportuns pel Partit Socialista. Com no hem sorprèn que la Sexta o la Cuatro es dediquin a glorificar als socialistes dia i nit. I no parlem dels mitjans públics, que sempre responen als interessos del Govern de torn. I no recordo que mai el Col·legi de Periodistes hagi fet cap crítica per denunciar aquests lligams entre els esmentats mitjans i el Partit Socialista.
La hipocresia del Col·legi de Periodistes resideix en criticar uns mitjans en funció d'uns suposats ideals deontològics, quan la diferència resideix en els propis interessos –econòmics i polítics- dels grups polítics i econòmics que controlen el Col·legi de Periodistes. Uns interessos contradictoris amb els que representen els mitjans que són objecte de crítica. El bloc hegemònic al Col·legi de Periodistes defensa els interessos dels nacionalistes i del Partit Socialista –encara que desprès es barallin pels càrrecs i el poder dins del Col·legi. Tenen tot el dret per fer-ho. Som una societat lliure. Però el que no és decent és amagar-se darrera de l'ètica quan el que s'està defensant són interessos i no ideals. La llibertat no és perfecta, però prefereixo la imperfecció de la llibertat a la perfecció de la tirania.
L’ordre islàmic
L'ordre islàmic
Els musulmans argumenten que l'objectiu de la Jihad no era històricament estendre la religió islàmica per la força, sinó defensar-se dels atacs dels no musulmans. Certament, els conqueridors musulmans no han acostumat mai a forçar als cristians, jueus i mazdeistes a fer-se musulmans. Només els imposaven un status jurídic, econòmic, social, cultural i polític d'absoluta subordinació. Els convertien en persones de segona, als quals es respectaven certs drets, sempre que acceptessin la hegemonia de l'ordre islàmic.
Pels musulmans l'acceptació de l'ordre islàmic –entès com la projecció a la vida pública de les regles islàmiques- no requeria, en el cas dels cristians, jueus i mazdeistes, la conversió. Quan els musulmans afirmen que l'islam és una religió de pau no menteixen. Només obliden de dir-nos que la pau islàmic, tal com la interpreten els musulmans, només serà possible quan l'islam governi el món. No és casualitat que els musulmans anomenin a les terres no governades per la llei islàmica dar al-Harb, la casa de la guerra.
Certament, com ja he comentat en altres articles, el cristianisme i el mazdeisme varen tenir també aquesta vocació d'estendre el seu domini universal per la força. El judaisme només va aplicar la força històricament dintre dels límits dels antics regnes d'Israel i Judà, no per forçar a la conversió dels que no eren jueus, sinó per obligar-los a acceptar la seva subordinació a les lleis jueves o per garantir la puresa religiosa de la comunitat jueva.
La diferència entre el judaisme i el cristianisme en relació a l'islamisme radica en el reconeixement que els primers han fet de la llibertat personal en matèria religiosa, que l'islam nega de forma absoluta. Canviar de religió pels jueus i els cristians –o de confessió dintre del cristianisme- pot considerar-se un pecat, però no una matèria objecte de sanció penal. Cap d'aquestes dues religions exigeix aplicar sancions penals pels seus respectius apostates. En canvi, els musulmans, que només accepten la legalitat de les conversions cap a l'islam, sovint defensen l'aplicació de la pena de mort contra els apostates de l'islam. Una política portada a terme amb el suport de la legalitat dels països islàmics o com a pràctica social tolerada per les autoritats.
