dimarts, de gener 09, 2007

 

La Casa de les Llibertats

La Casa de les Llibertats

 

A Itàlia enfront de l'Olivera de les esquerres, els partits de centre-dreta i dreta varen aixecar una coalició parlamentària anomenada la Casa de les Llibertats. Si les esquerres s'uneixen en un bloc estratègic –amb el centre-esquerrà- les dretes i el centre-dreta no poden aspirar a governar si no són capaces de respondre als seus adversaris amb les mateixes armes.

 

Si els partits de l'esquerra catalana han estat capaços d'unir esforços, conservant cadascú la seva pròpia identitat, CiU no pot seguir pensant que podrà recuperar el poder sense tenir en compte que part de l'espai de centre-dreta i dretà a Catalunya l'ocupa el PP. Però això vol dir acceptar que a Catalunya hi ha projectes nacionals diferents dins d'aquest espai. Significa renunciar a ofegar el centre-dreta i la dreta catalana no nacionalista i reconèixer la legitimitat dels catalans que creuen que la seva nació és Espanya i que volen que l'espanyol també sigui una llengua de Catalunya, i no només una llengua oficial per ser oficial al conjunt de l'Estat.

 

Les esquerres han entès que per guanyar necessiten acceptar-se com són. Cosa que no ha estat, ni és, ni serà fàcil. Els problemes del Primer Tripartit –que no han desaparegut al Segon Tripartit, tot i que s'han dissimulat millor- són el resultat d'aquest pluralisme intern, de la coexistència de projectes nacionals diferents, de visions diferents del territori i de la societat. Però, malgrat aquestes dificultats, les esquerres catalanes han estat capaces de sumar els seus esforços per formar un bloc parlamentari majoritari.

 

Construir aquest espai alternatiu a l'hegemonia de les esquerres passa per acceptar que el centre-dreta i la dreta catalana tenen dos projectes nacionals diferents. En aquest camp no hi ha possibilitat d'entesa, però podem acceptar competir de forma responsable i acceptant les regles del joc democràtic i de l'Estat de Dret. Però més enllà de les confrontacions identitàries –que són part de la nostra realitat històrica com país- hi ha molts temes on podem treballar plegats per construir una alternativa al Segon Tripartit.

 

Ni el PP pot exigir a CiU que deixi de ser un partit nacionalista català ni CiU pot exigir al PP que abandoni les seves conviccions sobre la realitat nacional espanyola o sobre la identitat de Catalunya com a una nacionalitat amb dues llengües. Quan abans uns i altres aprenguin a treballar per derrotar a les esquerres sense exigir-se la renúncia de les pròpies identitats, abans podrem derrotar democràticament al Segon Tripartit.

 

laveudecatalunya@gmail.com

 



--
laveudecatalunya@gmail.com

 

El problema és Artur Mas

El problema és Artur Mas

 

Una interpretació superficial de l'estratègia del notari insisteix en presentar aquesta postura de CiU com a reacció defensiva enfront de les polítiques que va desenvolupar el PP al llarg de la seva segona legislatura de Govern. És un error perquè oblida que el distanciament de CiU respecte del PP és molt anterior. Neix pràcticament al dia següent de signar el Pacte del Majestic, quan el sector ultra nacionalista de CiU va apostar per una aliança estratègica amb el PNB i el BNG –la famosa Declaració de Barcelona- exigint la transformació de l'Estat nació espanyol en un Estat plurinacional. I atès que el PP no va renunciar al seu propi projecte de consolidar el model nacional reconegut per la Constitució, CiU va començar a interpretar tot el que feia el PP en clau d'atac contra Catalunya, sense tenir en compte el compliment escrupulós de tots els pactes que s'havien signat amb el PP.

 

CiU va apostar des de molt abans de la majoria absoluta del PP per radicalitzar el seu projecte nacionalista. Una radicalització que, alhora, es combinava amb una política parlamentària pactista, reforçada encara més quan CiU es va trobar a partir del 2000 sense cap clau decisiva a Madrid i després de perdre al 1999 la possibilitat de governar sense el suport del PP. La contradicció entre les raons de la prudència política i les raons de la passió nacionalista va fer-se cada vegada més gran. I CiU –malgrat dependre del PP per mantenir-se al poder a Catalunya- va posar tots els seus mitjans mediàtics al servei de les estratègies socialistes per condemnar al PP com un enemic de Catalunya. Al 2003, Artur Mas va avançar la política del notari quan va afirmar –mentre Pujol defensava la bondat dels seus pactes amb el PP- que no pactaria amb el PP i que no permetria que haguessin consellers del PP.

 

La fugida de vots cap a ERC fou provocada més que per les aliances amb el PP pel doble joc de CiU de pactar amb el PP i considerar al PP com un partit enemic de Catalunya. Una estratègia dissenyada per Pere Esteve –que després fugiria cap a ERC- que va erosionar la credibilitat de CiU entre part del seu electorat, sense donar-li cap estratègia de sortida.

 

Però més enllà d'aquests fets històrics hi ha l'evidència que CiU sempre ha mirat al PP català com una realitat menor i molesta. Només accepta aquesta realitat quan mostra una subordinació total. Però quan el PP té perfil propi –que no vol dir ser radical en les formes, sinó només defensar les seves conviccions, que són tant legítimes com les de CiU- es produeix una reacció visceral dins de CiU. El problema que no van tenir en compte els hereus de Pujol és que ERC té des de fa molts anys el seu propi disseny estratègic, que passa per consolidar una aliança amb un PSC i una IC cada vegada més abocats cap a posicions nacionalistes.

 

CiU mai tornarà a governar Catalunya mentre no entengui que necessita del PP i que no pot forçar al PP a ser un partit nacionalista català. Tindrà que acceptar que el PP català té un projecte de Catalunya diferent al seu. I si no ho fa, es condemnarà a restar per molts anys sense possibilitats reals de tornar a governar Catalunya i quedarà cada vegada més disminuïda en la seva força tant a Madrid com al poder local.

 

És possible que la generació actual que governa CDC no sigui capaç d'assumir aquestes realitats. Potser la solució passi per un canvi de liderats. Duran està a l'espera. I hi ha altres dirigents a CDC i a UDC menys disposats a seguir comdemnats a l'oposició per dogmatisme.

 

laveudecatalunya@gmail.com

 

 

 


This page is powered by Blogger. Isn't yours?