diumenge, de febrer 18, 2007
Les preguntes que no respon ni IC ni ERC
Les esquerres catalanes s'han capficat en convertir la II República en un precedent del que avui és una democràcia liberal avançada. I fer això no té res a veure amb condemnar la guerra civil o el franquisme. Perquè una cosa és condemnar el cop militar contra la República i altra santificar el règim republicà o als adversaris de l'aixecament militar del 18 de juliol.
Podem glorificar un règim polític que va cometre violacions dels drets fonamentals abans del 18 de juliol de 1936, com fou la dissolució dels jesuïtes o prohibició de l'ensenyament als religiosos?.
Hem d'oblidar la insurrecció contra la legalitat republicana que va protagonitzar ERC el 6 d'octubre de 1934, amb el suport del PSOE? Hem d'oblidar totes les barbaritats que ERC i el PSUC –avui IC- varen cometre en nom de la revolució i de la causa republicana?
Podem parlar de democràcia quan -al març de 1934- el Govern d'ERC fa una Llei per acomiadar als funcionaris sense justificació de causes, per declarar no executables les sentències dels tribunals que havien ordenat la reposició de funcionaris il•legalment desposseïts del seu càrrec, per exonerar de responsabilitat als judicialment condemnats al pagament de responsabilitats per aquests conceptes.
Podem parlar de democràcia quan ERC va arribar a l'extrem de prohibir als tribunals de justícia que acceptessin recursos sobre aquestes matèries, deixant als funcionaris sense la menor tutela judicial.
Podem parlar de democràcia quan el Govern de Lluís Companys decreta "la destitució de tots els regidors dels partits no afectes al Front Popular i ordenà llur substitució per militants dels partits d'esquerres" eliminant a l'oposició al Front Popular de la vida democràtica municipal. Com va depurar a tots els funcionaris que no eren afectes al Front Popular, arribant-se a rebaixar les pensions de persones conegudes per les seves idees conservadores.
Podem parlar de democràcia quan es van assassinar 19 diputats de la Lliga Catalana, sense respectar cap procediment judicial ni la seva immunitat parlamentària?
Podem parlar de democràcia si recordem –les xifres són del llibre "Violència i repressió a la reraguarda catalana" Josep Solé i Sabaté i Joan Villarroya- quan a la nostra reraguarda republicana es varen matar sense cap judici ni garanties unes 8000 persones?.
Podem parlar de democràcia quan les institucions parlamentàries estan suspeses, amb un Parlament de Catalunya que només es va reunir cinc sessions, la darrera de les quals tingué lloc l'1 d'octubre de 1938?
Hem d'oblidar que un Conseller de la Generalitat, Andreu Nin, Conseller de Justícia del Govern de Lluís Companys, fou segrestat per la policia política republicana i posteriorment assassinat sense cap judici, després de ser torturat en una presó privada de la NKVD a Alcalá de Henares Recordin el documental "L'operació Nikolai" de Dolors Genovès i Llibert Ferri?
Molts republicans defensaven la democràcia i varen morir per la democràcia. Però no tots defensaven el mateix. Molts dels defensors de la República –i podeu llegir Homenatge a Catalunya de George Orwell- volien fer de Catalunya i d'Espanya el que després varen conèixer, després de la II Guerra Mundial, els països de l'Est d'Europa: una democràcia popular que hauria tingut de democràcia el mateix que la democràcia orgànica de Franco.
Jo prefereixo recordar les paraules de Manuel Azaña del seu discurs, pronunciat el 18 de juliol de 1938, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, amb ocasió del segon aniversari del començament de la guerra: "Paz, piedad y perdón"; és a dir, reconciliació entre les dues Espanyes per conviure en pau i llibertat.
--
laveudecatalunya@gmail.com
El PP i la memòria històrica
La història entesa com a exercici crític i responsable, sense maniqueismes ni reconstruccions a mida, és el que va permetre l'èxit de la transició espanyola i la recuperació pacífica de les llibertats democràtiques i de les institucions de l'autogovern de Catalunya. Una recuperació possible gràcies a la voluntat d'uns líders que, haguessin viscut o no l'horror indescriptible de la nostra guerra civil, varen expressar una voluntat de reconciliació, de tancar ferides i de mirar al futur.
La història és mestre de la vida i els pobles que no comprenen ni entenen la seva història, sovint estan condemnats a repetir-la. No hi ha res de dolent en fer commemoracions acadèmiques, històriques o culturals. Però el que proposa el Tripartit amb la seva Memòria Històrica no té res a veure amb la Història, sinó que respon a la voluntat de les esquerres de destruir la legitimitat a la transició democràtica.
El Partit Popular es va comprometre en la condemna sense complexes ni ambigüitats del Cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 i de la dictadura franquista, en els termes expressats en l'acord de la Comissió Constitucional 20 de novembre de 2002, que va acordar per unanimitat. Ho va fer quan tenia majoria absoluta i amb el suport de tots els partits amb representació parlamentària.
Aquella declaració deia que "nadie puede sentirse legitimado, como ocurrió en el pasado, para utilizar la violencia con la finalidad de imponer sus convicciones políticas y establecer regímenes totalitarios contrarios a la libertad y a la dignidad de todos los ciudadanos, lo que merece la condena y repulsa de nuestra sociedad democrática" i reconeixia "el deber de nuestra sociedad democrática de proceder al reconocimiento moral de todos los hombres y mujeres que fueron víctimas de la guerra civil española, así como de cuantos padecieron más tarde la represión de la dictadura franquista (...) "evitando, en todo caso, que sirva para reavivar viejas heridas o remover el rescoldo de la confrontación civil".
Si el Tripartit hagués anat per aquesta direcció el consens no seria gens difícil. Però el Tripartit el que vol és altra cosa. El que vol és confrontar greuges d'uns contra els altres: ressuscitar, en definitiva, les dues Espanyes que varen congelar als espanyols dels que parlava Machado en el seu conegut vers.
--
laveudecatalunya@gmail.com
TV3 i BTV: la llei del silenci.
Aquest dissabte vaig assistir a unes jornades del PP sobre la política d'habitatge a Barcelona. Ni TV3 ni BTV es varen molestar en enviar les seves càmeres a aquest acte. Simplement no va existir. La tercera força política a l'Ajuntament de Barcelona no es mereix l'atenció que reben altres formacions amb menys vots –cas d'IC o d'ERC- que formen part dels Tripartits. Només CiU rep –i amb moltes limitacions- una mica d'atenció.
És evident que el Tripartit té por de la capacitat i voluntat del PP a Barcelona i a altres municipis metropolitans d'aixecar la bandera del trencament amb la cultura políticament correcte. Tenen por d'un PP que parla clar d'immigració, de seguretat, d'habitatge, de pluralitat lingüística... sense complexes ni "medias tintas". Un candidat com Alberto Fernández és perillós perquè no s'avergonyeix de representar amb claredat un trencament amb les polítiques del Tripartit. Un candidat que no vol renunciar a l'esperança de que Barcelona pot ser governada d'altra manera, amb altres polítiques i per partits que no estiguin sotmesos a aquests progres acomodats que governen la Casa Gran des de fa tres dècades i que ara, gràcies al maquiavelisme ingenu d'Artur Mas i de CiU, tornen a governar per quatre anys més la Generalitat.
Els progres pensen que silenciant la veu del PP i impedint que el PP pugui parlar amb la seva pròpia veu, podran reduir el risc de reacció d'uns votants que estan cansats de patir un progressisme de disseny que no té continguts, només interessos. Però per molt que intentin amagar al PP català, el que no poden amagar és la insatisfacció dels ciutadans envers un model polític que viu en una mena de paradís artificial. Poden silenciar al PP com intenten silenciar o minimitzar els símptomes del malestar ciutadà. Però amagant la realitat no la transformen, només s'enganyen a si mateixos.
laveudecatalunya@gmail.com
--
laveudecatalunya@gmail.com
