dimarts, de maig 09, 2006
Jubilem a Maragall.
Jubilem a Maragall.
Hi ha moltes raons per votar en contra d'aquest nou Estatut. En anteriors articles n'he parlat. Avui voldria referir-me a una raó que afecta als catalans, nacionalistes o no, que estan tips de patir a Catalunya les disbauxes del Tripartit i les dèries obsessives del president Maragall. Votar No al nou Estatut és fer volar pels aires un Govern que ha estat incapaç en aquest dos anys i mig de fer altra cosa que governar-se a si mateix i sobreviure a les crisis que provocaven uns i altres. Catalunya no es mereix aquest Govern i votar No és el camí més directe per jubilar a Pasqual Maragall i enviar al Tripartit a la història.
Vista la desastrosa deriva del Tripartit arran la tramitació de la reforma de l'Estatut, ens hauríem de preguntar si aquest no era l'objectiu estratègic de CiU quan va pactar amb el president Rodríguez el nyap estatutari, en sessió privada i reservada, "mano a mano, provocant l'esclat final de les crisis acumulades des d'aquella ja llunyana i oblidada primera crisi de l'Informe Sellares. Des de llavors, no hi ha hagut mes sense crisi del Tripartit, ni crisi sense solució provisional. I de nyap en nyap hem arribat al Nyap final que és aquest Estatut, desastre on hi ha, que només es pot defensar fent interpretacions que no es creuen ni els seus millors defensors.
Potser el millor per Catalunya és enviar l'Estatut al cel amb un referèndum on amb el vot No –per les raons que sigui- estem enviant a la jubilació al President Maragall. Després podrem posar-nos d'acord amb el Govern central de Torn –com hem fet sempre- per millorar el finançament de la Generalitat en el marc de la LOFCA. Segurament el propi President Rodríguez es sentiria molt generós si els catalans fessin l'exercici de responsabilitat de tancar d'una vegada i per sempre aquestes planes negres de la nostra història.
Pujol i Maragall
Davant de la infinita capacitat del Tripartit i del seu President Pasqual Maragall de superar-se en el camí de les contradiccions, les improvisacions i les frivolitats, he recordat les paraules de Morer sobre la dignitat dels càrrecs.
Pasqual Maragall ha fet de la seva presidència un exercici de fonambulisme polític. Els seus equilibris permeten al Tripartit anar tirant però el preu és un país que té un Govern que dedica totes les seves energies a governar-se a sí mateix.
Jordi Pujol és una altra cosa. Em resisteixo a dir "era" perquè tot i haver-se retirat de la política segueix compromès en la defensa pública de les seves conviccions, des d'una perspectiva més distanciada del dia a dia polític. Pujol va ser la persona que va provocar que jo decidís comprometre'm políticament i fer aquest pas en el Partit Popular. Ho vaig fer al 1984 -22 anys ha fet enguany- perquè estava en contra de tot el que defensava Jordi Pujol en matèria de construcció nacional.
Pujol és un polític amb fortes i clares conviccions nacionalistes catalanes; tan nítides com són les meves conviccions nacionals espanyoles -no dic nacionalistes, perquè la meva condició nacional no és el fonament de la meva ideologia- ; però mai va fer res -per acció o omissió- que deixés en mal lloc el sentit de dignitat del càrrec de President del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya. Moltes vegades el que deia o el que feia em molestava fins les entranyes, però la meva animadversió política sempre anava acompanyada per un respecte a una persona honesta, coherent fins i tot quan feia equilibris estratègics. Una persona a la que he combatut tota la meva vida política, però que no deixava en mal lloc als catalans. Perquè més enllà de les ideologies o de les estratègies polítiques, sabia estar.
Aquest no és el cas de Pasqual Maragall. La visió de Pujol podia ser equivocada però era honesta. La visió de Maragall és només o retòrica buida o tàctiques de supervivència personal. Les conviccions no ho són tot en política; el camí a l'infern està ple de bones intencions. Però la manca de conviccions, el regne dels llestos és un paradís per babaus i somiatruites
