dimecres, de maig 24, 2006
La invasió de la misèria.
Contra totes les evidències el president ZP insisteix en afirmar que no hi existeix cap efecte crida i que les onades d'immigrants il·legals no són cap problema. Certament, les imatges que ens arriben de les Illes Canàries són aclaparadores i deixen en evidència al Govern. Ho deixen tan en evidència que des del poder socialista s'ha volgut bloquejar l'accés dels mitjans als centres de retenció d'il·legals (imaginem que en exercici de la transparència i el talant que ja varen demostrar els socialistes catalans quan l'ensorrament del Carmel).
Però, sent tota una tragèdia en directe, només és la part més visible d'un iceberg que avança en línia directa de col·lisió contra la cohesió social del nostre país. Varen legalitzar –amb contractes temporals, molts dels quals es van crear només a efectes de justificar la tramitació de papers- centenars de milers d'il·legals. El resultat és que avui mateix tenim el mateix nombre d'il·legals que abans de la regularització.
El Govern socialista provoca un efecte crida per tres vies alhora. Per un costat és el país d'Europa que actua amb menys fermesa policial contra els immigrants il·legals, especialment en territoris com Catalunya, on les forces de seguretat autonòmiques no es mostren molt actius en la persecució dels il·legals. Per altra, som el país que dóna més i millors prestacions socials, educatives i sanitàries a qualsevol persona que aconsegueixi superar unes fronteres indefenses. La tercera via és la regularització permanent per raó de l'arrelament social; és a dir, el fet de donar papers a qualsevol il·legal que aconsegueixi mantenir-se uns anys en l'economia submergida.
Espanya no selecciona als immigrants en funció de les nostres necessitats o de la seva capacitat i voluntat d'integració en una societat occidental. Els socialistes no tenen cap voluntat de fer això perquè només confien en crear un nou proletariat que permeti compensar –en termes electorals- el progressiu aburgesament de les classes treballadores autòctones. I la dreta política –incloses les dretes nacionalistes- segueixen sense adonar-se de la jugada. Potser ha arribat l'hora de dir prou i de sortir al carrer a demanar –més enllà de dretes o esquerres- fermesa en la defensa de les nostres fronteres.
Montenegro
Els nostres nacionalistes catalans i bascos imaginen que Montenegro és el camí per assolir els seus respectius somnis de trencar la unitat d'Espanya. Jordi Pujol, un dels pocs polítics catalans que ha llegit i ha entès el que ha llegit, s'ha afanyat en dir que Catalunya no és Montenegro. No ho és per una raó de pes. Els montenegrins parlen la mateixa llengua que els serbis. En el fons, la identitat nacional montenegrina i la identitat nacional sèrbia tenen la mateixa fonamentació cultural. No hi ha diferència religiosa –com en el cas dels croates-. La construcció nacional és, en Montenegro, un acte de voluntat fonamentat en la Il·lusió de que amb la independència ho tindran més fàcil per entrar en la Unió Europea.
Les diferències entre els independentistes i els federalistes a Montenegro no tenen que veure amb identitats nacionals. No hi ha una nació cultural montenegrina, que requereixi fer un projecte de normalització cultural per convertir a tots els montenegrins en adeptes de la cultura nacional del nou país. Amb o sense independència, Montenegro seguirà tenint una cultura i una identitat comunes amb Sèrbia.
El cas dels nacionalismes perifèrics a Espanya és diferent. Aquí es vol construir una identitat nacional en base a una identitat cultural i lingüística diferent a la que tenen molts ciutadans catalans i bascos. Aquests ciutadans catalans i bascos –a diferència del que passa amb els federalistes montenegrins- pateixen una constant pressió per canviar les seves respectives identitats culturals i lingüístiques, i assumir el dogma nacionalista que un país només pot tenir una llengua.
Tot això sense comptar amb el fet que la Constitució de la república federal de Sèrbia i Montenegro reconeixia el dret d'autodeterminació i establia mecanismes pel seu exercici. La Constitució espanyola no reconeix aquest dret. Ni ho fa avui ni ho farà mai.
