diumenge, de novembre 05, 2006
Zapatero i la immigració (miercoles)
Zapatero i la immigració
El govern Zapatero nega als Estats Units el dret a defensar les seves fronteres de la immigració il·legal amb un mur fronterer, exercint el cinisme hipòcrita de critica als nord-americans el que nosaltres fem a Ceuta i Melilla. La teoria socialista és que les polítiques defensives dels Estats Units s'han de pactar amb els països que exporten immigrants il·legals. Aplicant aquesta doctrina a casa nostra tindríem el que tenim: que hem de posar les nostres esperances en que els països exportadors d'immigrants il·legals acceptin controlar aquest tràfic humà; el que és contradictori amb els seus propis interessos.
Com és natural els Estats Units prendran bona nota de l'agressió diplomàtica de Zapatero als seus interessos nacionals. Els estem negant el dret a defensar la integritat i sobirania de les seves fronteres, aplicant mesures reconegudes pel dret internacional. Mesures que tenen un fort predicament tant al Partit Republicà com al Partit Demòcrata. Les conseqüències les patirem tard o d'hora tots els espanyols. I és evident que no podem esperar que els hispanoamericans en agraeixin aquesta postura "quijotesca". El que faran és exigir-nos que siguem conseqüents i demanar que obrim encara més les nostres fronteres.
Espanya és un país ric. I els seus interessos no poden ser els mateixos que els dels països exportadors d'immigrants. Zapatero creu que els espanyols prefereixen anar contra els Estats Units a defensar els seus propis interessos. És cert que els espanyols tenen una desconfiança històrica envers els Estats Units. I és cert que aquesta desconfiança històrica té un pes a l'hora d'explicar els criteris selectius amb els quals valorem els assumptes de política exterior. Però no podem oblidar que la majoria dels espanyols no volen ni immigració il·legal ni papers per tothom. No volen que el dret a viure a Espanya sigui el dret dels de fora a decidir sense cap limitació quantes persones i quines persones poden venir a viure al nostre país. Una cosa és que no ens agradi la hegemonia nord-americana i una de molt diferent és acceptar que els Estats no tenen dret a protegir les seves pròpies fronteres.
Reconèixer que necessitem immigrants no vol dir acceptar qualsevol tipus d'immigració. Ni tots els immigrants es poden integrar en una societat occidental ni hem d'acceptar que siguin els països pobres els que ens marquin la nostra política d'immigració.
Zapatero i la immigració (miercoles)
Zapatero i la immigració
El govern Zapatero nega als Estats Units el dret a defensar les seves fronteres de la immigració il·legal amb un mur fronterer, exercint el cinisme hipòcrita de critica als nord-americans el que nosaltres fem a Ceuta i Melilla. La teoria socialista és que les polítiques defensives dels Estats Units s'han de pactar amb els països que exporten immigrants il·legals. Aplicant aquesta doctrina a casa nostra tindríem el que tenim: que hem de posar les nostres esperances en que els països exportadors d'immigrants il·legals acceptin controlar aquest tràfic humà; el que és contradictori amb els seus propis interessos.
Com és natural els Estats Units prendran bona nota de l'agressió diplomàtica de Zapatero als seus interessos nacionals. Els estem negant el dret a defensar la integritat i sobirania de les seves fronteres, aplicant mesures reconegudes pel dret internacional. Mesures que tenen un fort predicament tant al Partit Republicà com al Partit Demòcrata. Les conseqüències les patirem tard o d'hora tots els espanyols. I és evident que no podem esperar que els hispanoamericans en agraeixin aquesta postura "quijotesca". El que faran és exigir-nos que siguem conseqüents i demanar que obrim encara més les nostres fronteres.
Espanya és un país ric. I els seus interessos no poden ser els mateixos que els dels països exportadors d'immigrants. Zapatero creu que els espanyols prefereixen anar contra els Estats Units a defensar els seus propis interessos. És cert que els espanyols tenen una desconfiança històrica envers els Estats Units. I és cert que aquesta desconfiança històrica té un pes a l'hora d'explicar els criteris selectius amb els quals valorem els assumptes de política exterior. Però no podem oblidar que la majoria dels espanyols no volen ni immigració il·legal ni papers per tothom. No volen que el dret a viure a Espanya sigui el dret dels de fora a decidir sense cap limitació quantes persones i quines persones poden venir a viure al nostre país. Una cosa és que no ens agradi la hegemonia nord-americana i una de molt diferent és acceptar que els Estats no tenen dret a protegir les seves pròpies fronteres.
Reconèixer que necessitem immigrants no vol dir acceptar qualsevol tipus d'immigració. Ni tots els immigrants es poden integrar en una societat occidental ni hem d'acceptar que siguin els països pobres els que ens marquin la nostra política d'immigració.
Repartiment de cadires (martes)
Repartiment de cadires
Les burocràcies polítiques –com qualsevol burocràcia- tenen una forta resistència a canviar els seus hàbits. Les negociacions polítiques per formar una majoria de govern a Catalunya mostren la continuïtat d'una cultura política que amaga sota el paraigües dels grans conceptes el que no és sinó una pura lluita pel poder en si mateix. La creixent abstenció –que anirà a més en les properes municipals- expressa de forma crua que aquesta cultura política no motiva als ciutadans i que, hores d'ara, la solució no es troba només en dir coses diferents al que diuen els partits del sistema, sinó en fer coses diferents, en canviar no només els accidents de la política –en llenguatge aristotèlic- sinó la seva pròpia naturalesa essencial.
Democràcia no és només govern representatiu sinó govern del poble. El govern representatiu por governar pel poble i per al poble, però tendeix a limitar la participació dels ciutadans a l'elecció entre unes alternatives que, sovint, són modulacions accidentals d'una mateixa forma d'entendre la política. Una política pensada i portada a terme per una classe política que ha evolucionat a un ritme molt més lent que la pròpia societat catalana i del conjunt d'Espanya.
La política de pactes és converteix en un joc de cadires i interessos on les polítiques queden com un aspecte menor enfront del pur repartiment de poder. A la campanya electoral tots varen parlar molt de pactes, però molt poc del contingut de polítiques d'aquests pactes. La gent té preferències en aquelles coses que incideixen en les seves vides. En canvi veu amb fort escepticisme la possibilitat que les seves vides tinguin cap millora en funció del repartiment final de les quotes de poder entre els diferents partits. Això importa –és natural- als polítics professionals i a les militàncies lligades a aquests per relacions polítiques, personals o professionals; però, en canvi, provoca un distanciament cínic en la gent normal que no viu de la política ni viu la política com el centre de les seves passions.
Del terrorisme d’Estat a la rendició
Del terrorisme d'Estat a la rendició
Cada vegada que s'obren negociacions amb els terroristes d'ETA –quan es troben molt afeblits- passen dues coses: la primera que aprofiten el temps de la treva per agafar forces i reorganitzar-se; la segona que es difon entre les persones de bona intenció la creença que el problema d'ETA és un conflicte polític que només es pot resoldre parlant i arribant a compromisos.
Al País Basc el que hi ha és una guerra d'aniquilació de la part dels bascos que volen ser espanyols i d'imposició a la resta d'Espanya d'una ruptura del seu ordre constitucional. Si negociem amb ETA el que ETA vol, estem justificant que un dia altres amb altres objectius agafin el mateix camí criminal per defensar les seves pròpies conviccions. Per exemple. Si ETA aconsegueix posar sobre la taula el futur de Navarra amb la força de les seves armes, per què els navarresos espanyolistes no podrien fer el mateix en direcció contrària?. Negociar amb ETA de política –que és el que està fent Zapatero- és en termes objectius posar al mateix nivell els que volen defensar la unitat d'Espanya i els que la volen destruir. En aquestes condicions, el trencament de la societat espanyola serà cada vegada més profund: per una banda, els que volen destruir Espanya com a Nació, amb el suport dels que creuen que les democràcies no s'han de defensar amb les armes enfront dels seus enemics –fonamentats en un pacifisme que sovint només amaga covardia i absència de qualsevol sentiment de pertinença a una comunitat nacional- ; i per l'altra, els que –de dreta, de centre, d'esquerres o de cap ideologia- no estem disposats a permetre la destrucció de la nostra Nació com a preu per no tenir que patir les agressions dels terroristes.
Diuen que no és possible derrotar a ETA. Mai ho han demostrat. Potser el que no hi ha és el coratge per fer tot el que es pot fer en el marc d'un Estat de Dret per derrotar als terroristes. Però també és possible que els mateixos que varen provar dreceres com el terrorisme d'Estat i el GAL ara vulguin provar altres dreceres alternatives. La democràcia no necessita renunciar als seus valors per destruir als seus enemics. Si ho fa –en qualsevol dels dos sentits abans comentats- encara que els derroti en termes materials, en el fons els està donant la victòria moral i històrica. Podem i hem de guanyar als bàrbars sense deixar de ser romans. Perquè la victòria no és només derrotar la barbàrie, sinó no convertir-se en bàrbars.
--
laveudecatalunya@gmail.com
Del terrorisme d’Estat a la rendició
Del terrorisme d'Estat a la rendició
Cada vegada que s'obren negociacions amb els terroristes d'ETA –quan es troben molt afeblits- passen dues coses: la primera que aprofiten el temps de la treva per agafar forces i reorganitzar-se; la segona que es difon entre les persones de bona intenció la creença que el problema d'ETA és un conflicte polític que només es pot resoldre parlant i arribant a compromisos.
Al País Basc el que hi ha és una guerra d'aniquilació de la part dels bascos que volen ser espanyols i d'imposició a la resta d'Espanya d'una ruptura del seu ordre constitucional. Si negociem amb ETA el que ETA vol, estem justificant que un dia altres amb altres objectius agafin el mateix camí criminal per defensar les seves pròpies conviccions. Per exemple. Si ETA aconsegueix posar sobre la taula el futur de Navarra amb la força de les seves armes, per què els navarresos espanyolistes no podrien fer el mateix en direcció contrària?. Negociar amb ETA de política –que és el que està fent Zapatero- és en termes objectius posar al mateix nivell els que volen defensar la unitat d'Espanya i els que la volen destruir. En aquestes condicions, el trencament de la societat espanyola serà cada vegada més profund: per una banda, els que volen destruir Espanya com a Nació, amb el suport dels que creuen que les democràcies no s'han de defensar amb les armes enfront dels seus enemics –fonamentats en un pacifisme que sovint només amaga covardia i absència de qualsevol sentiment de pertinença a una comunitat nacional- ; i per l'altra, els que –de dreta, de centre, d'esquerres o de cap ideologia- no estem disposats a permetre la destrucció de la nostra Nació com a preu per no tenir que patir les agressions dels terroristes.
Diuen que no és possible derrotar a ETA. Mai ho han demostrat. Potser el que no hi ha és el coratge per fer tot el que es pot fer en el marc d'un Estat de Dret per derrotar als terroristes. Però també és possible que els mateixos que varen provar dreceres com el terrorisme d'Estat i el GAL ara vulguin provar altres dreceres alternatives. La democràcia no necessita renunciar als seus valors per destruir als seus enemics. Si ho fa –en qualsevol dels dos sentits abans comentats- encara que els derroti en termes materials, en el fons els està donant la victòria moral i històrica. Podem i hem de guanyar als bàrbars sense deixar de ser romans. Perquè la victòria no és només derrotar la barbàrie, sinó no convertir-se en bàrbars.
