dissabte, de setembre 02, 2006
Carrera contra el temps.
Carrera contra el temps.
Clos era un alcalde cremat que no aportava res a la candidatura municipal socialista. De fet, les valoracions dels seus propis votants eren molt baixes en comparació amb les valoracions dels altres candidats pels seus votants. I això sempre és dolent. Certament, la majoria dels votants –de tots els partits- voten per la seva identificació amb els partits, però hi ha un nombre –minoritari però no menyspreable- de ciutadans que voten en funció dels lideratges electorals.
Un líder feble o impopular rebrà la majoria de vots del seu partit, però sempre perdrà alguns pel camí, que aniran a l'abstenció o a altres partits amb millors candidats. Poden ser –en termes globals- una minoria de vots, però provoquen oscil·lacions del resultat final. Perquè no hem d'oblidar que el sistema electoral municipal és fortament proporcional, sobre tot en municipis grans com és el cas de Barcelona, on s'han d'escollir molts regidors. Un candidat a la baixa provoca un increment de l'abstenció dels propis i, fins i tot, un traspàs de vots en favor de partits propers –en qualsevol dels dos eixos de la competència política catalana, nacional i ideològic- al ulls del votants més independents.
Els socialistes han fet una opció. Mantenir a Clos significava acceptar una nova davallada electoral. I això només podia significar enfortir als partits d'oposició o als seus socis de govern. La primera via suposava arriscar-se a perdre el poder barcelonès, la segona reduir la seva quota de poder.
El problema era i és que els socialistes no tenen dintre del consistori cap polític amb la popularitat i la confiança suficients per posar el comptador a zero. Jordi Hereu és una persona coneguda en el món de la política municipal però un desconegut absolut fora dels passadissos del poder. No té el pes suficient per aconseguir –per si mateix i amb l'exercici del seu capital polític personal- compensar la desastrosa imatge que ha deixat Clos darrera seu.
Per això mateix, el que faran és –fent de la necessitat virtut- reconstruir la seva proposta electoral al voltant de la marca de partit, deixant en segon terme la figura del candidat. Certament, intentaran en els propers mesos incrementar el seu coneixement. Tenen experiència en fer campanyes agressives de publicitat amb els impostos de tots. I, sens dubte, tenen bons creatius i bons estrategs. El que no tenen és temps. I el temps en política –com en la guerra- és l'únic recurs que no es pot recuperar.
Les eleccions autonòmiques poden ser una oportunitat per intentar mobilitzar les seves bases electorals de cara a les eleccions locals del 2007. Però també poden provocar l'efecte de mobilitzar l'electorat dels altres partits. A més cal tenir en compte que el fracàs del Tripartit autonòmic s'ha traslladat a l'estat anímic dels seus electors. No està gens clar que la fórmula populista Montilla sigui capaç de superar l'efecte negatiu de les disbauxes de Maragall ni de frenar la crisi interna del propi PSC.
El punt feble del Tripartit
El punt feble del Tripartit
En política les eleccions tenen conseqüències. Quan ERC va decidir apostar pel Tripartit va enfadar a aquella part dels seus electors que –procedents de CiU- pensaven que el seu vot tenia que servir per castigar a CiU pels seus pactes amb el PP. Les conseqüències són conegudes. Hem tingut un trienni amb un govern que dedicava més temps a governar-se que a governar. I les polítiques portades a terme sovint s'han allunyat de les preferències d'aquests antics electors de CiU.
A més ERC ha fet un ridícul espantós amb la seva erràtica estratègia en relació al nou Estatut de Catalunya. Dic ridícul no per defensar el No, sinó per defensar totes les postures possibles com eren el si crític, l'abstenció, el vot nul polític, per acabar amb el no, en unes oscil·lacions que els electors d'ERC no varen entendre. Si a més afegim la crisi de fons que cou dins d'ERC –suspesa de forma temporal per les exigències electorals- , no cal ser un endeví per sospitar que les properes eleccions autonòmiques li passaran factura.
És evident que hi ha un vot jove independentista i radical que pot sentir-se molt identificat ara amb ERC. Però aquest vot no compensa –pel seu nombre i la intensitat de la seva participació- les pèrdues que tindran. Pèrdues que aniran en benefici de l'abstenció, en benefici de CiU –si CiU sap fer veure als seus antics votants el preu del seu vot a ERC al 2003- i en benefici –perquè tenen certes borses de votants comunes, encara que petites- d'IC. Els socialistes –amb Montilla i amb Hereu- no recolliran aquests vots. D'acord, tampoc ho farà el PP, però als efectes de sumar la majoria per renovar els Tripartits, la fugida de vots cap a CiU o cap a l'abstenció pot ser determinant. Sobre tot en les circumscripcions on els diputats són més barats en vots –com és el cas de Girona o de Lleida- on les pèrdues d'ERC en escons són beneficis directes per CiU.
CiU sap que si les sumes quadren hi haurà un nou Tripartit, tant a Catalunya com a Barcelona. Però tenen por de visualitzar això, perquè creuen que llavors els podran acusar de voler governar amb els vots del PP. Tenen por que els votants de CiU que varen apostar per ERC al 2003 ho torni a fer per evitar que el PP pugui participar en la governabilitat de Catalunya. Però potser el que obliden els dirigents de CiU és que estem al 2006 i que aquests votants, que poden tenir poca o gens de simpatia pel PP, tenen molt més present –per la proximitat temporal- els desastres del Tripartit.
Els socialistes saben que el seu punt feble per renovar el Tripartit és la baixada d'ERC. Per això intentaran obviar totes les crítiques que han llançat contra ERC al llarg d'aquests anys. Però són conscients que no poden confiar en que ERC aconsegueixi els mateixos resultats que al 2003.
Per altra banda, no cal ser un geni per sospitar que una davallada d'ERC a les autonòmiques, en benefici de CiU, tindrà la seva projecció a les municipals; sobre tot a Barcelona, on el creixement d'ERC a les eleccions locals té més que veure amb la projecció global del partit que amb la força del seu candidat Jordi Portabella, més conegut pels seus viatges oficials pel món que per tenir un perfil propi dins del govern de Joan Clos.
