dissabte, de setembre 02, 2006
Carrera contra el temps.
Carrera contra el temps.
Clos era un alcalde cremat que no aportava res a la candidatura municipal socialista. De fet, les valoracions dels seus propis votants eren molt baixes en comparació amb les valoracions dels altres candidats pels seus votants. I això sempre és dolent. Certament, la majoria dels votants –de tots els partits- voten per la seva identificació amb els partits, però hi ha un nombre –minoritari però no menyspreable- de ciutadans que voten en funció dels lideratges electorals.
Un líder feble o impopular rebrà la majoria de vots del seu partit, però sempre perdrà alguns pel camí, que aniran a l'abstenció o a altres partits amb millors candidats. Poden ser –en termes globals- una minoria de vots, però provoquen oscil·lacions del resultat final. Perquè no hem d'oblidar que el sistema electoral municipal és fortament proporcional, sobre tot en municipis grans com és el cas de Barcelona, on s'han d'escollir molts regidors. Un candidat a la baixa provoca un increment de l'abstenció dels propis i, fins i tot, un traspàs de vots en favor de partits propers –en qualsevol dels dos eixos de la competència política catalana, nacional i ideològic- al ulls del votants més independents.
Els socialistes han fet una opció. Mantenir a Clos significava acceptar una nova davallada electoral. I això només podia significar enfortir als partits d'oposició o als seus socis de govern. La primera via suposava arriscar-se a perdre el poder barcelonès, la segona reduir la seva quota de poder.
El problema era i és que els socialistes no tenen dintre del consistori cap polític amb la popularitat i la confiança suficients per posar el comptador a zero. Jordi Hereu és una persona coneguda en el món de la política municipal però un desconegut absolut fora dels passadissos del poder. No té el pes suficient per aconseguir –per si mateix i amb l'exercici del seu capital polític personal- compensar la desastrosa imatge que ha deixat Clos darrera seu.
Per això mateix, el que faran és –fent de la necessitat virtut- reconstruir la seva proposta electoral al voltant de la marca de partit, deixant en segon terme la figura del candidat. Certament, intentaran en els propers mesos incrementar el seu coneixement. Tenen experiència en fer campanyes agressives de publicitat amb els impostos de tots. I, sens dubte, tenen bons creatius i bons estrategs. El que no tenen és temps. I el temps en política –com en la guerra- és l'únic recurs que no es pot recuperar.
Les eleccions autonòmiques poden ser una oportunitat per intentar mobilitzar les seves bases electorals de cara a les eleccions locals del 2007. Però també poden provocar l'efecte de mobilitzar l'electorat dels altres partits. A més cal tenir en compte que el fracàs del Tripartit autonòmic s'ha traslladat a l'estat anímic dels seus electors. No està gens clar que la fórmula populista Montilla sigui capaç de superar l'efecte negatiu de les disbauxes de Maragall ni de frenar la crisi interna del propi PSC.
