dimecres, de maig 09, 2007
Apocalipsi de l’esquerra francesa (jueves)
Apocalipsi de l'esquerra francesa
Escoltava a Ignacio Ramonet, director de l'edició en espanyol de Le Monde Diplomatique, fer una anàlisi a Catalunya Ràdio sobre la victòria de Sarkozy. Els seus arguments eren molt il·lustratius del plantejament de certes esquerres quan perden eleccions:
- Sarkozy és un polític perillós, que té característiques personals autoritàries, perquè vol fer allò que ha dit que vol fer.
- Tot i la victòria de les dretes, si Sarkozy vol aplicar el seu programa electoral es trobarà amb la resistència popular al carrer dels sectors populars. Contra els vots de la majoria, les pedres i els cotxes incendiats.
- L'esquerra francesa ha de fer un front popular al voltant de Segolenne Royal, per aturar les forces autoritàries de la dreta. La funció de l'esquerra de l'esquerra és posar-se al servei de l'esquerra possible i, en tot cas, servir de forces de xoc per enfrontar-se al govern de dretes.
- Terminava dient que a França cada 50 anys hi ha una revolució i que potser la resposta a la victòria de Sarkozy estarà més al carrer que al Parlament.
La primera nit després de la victòria de Sarkozy, varen produir-se 600 persones detencions i 730 vehicles cremats.
Almenys un centenar de persones han estat detingudes aquesta nit en diferents ciutats franceses pels múltiples incidents en concentracions contra el president electe, Nicolas Sarkozy, segons fonts policials. A la segona nit les detencions han estat per centenars, amb més cotxes destruïts i crema de mobiliari urbà.
Les esquerres franceses encara no han criticat la revolta radical dels suburbis contra la victòria de les dretes. El secretari del Partit Socialista, François Hollande, pare dels quatre fills de Sègoléne Royal, sense casar-se que és més progre, va cridar "a la calma i la coherència" i concentrar les energies a les eleccions legislatives de juny. No cal dir que si la violència hagués estat de les dretes, les seves paraules haguessin tingut un color més contundent. Però ja sabem que pels progres, els extremismes no són mai iguals.
