divendres, de març 30, 2007
Un 6 d’octubre virtual (martes)
Un 6 d'octubre virtual
La brometa escatològica de la crida independentista d'ERC no tindria més interès si no fos per la desorientació que ha provocat en CiU. Els nacionalistes de CiU han caigut en la temptació de comportar-se com si fossin un partit quebecois –justament quan al Quebec aquests han partit un desastre electoral sense pal·liatius- deixant de banda tota la seva tradició pragmàtica i possibilista.
Els xiquets de Mas tenen una febre sobiranista periòdica que els provoca de tant en tant una mena de convulsions independentistes. Els suposats moderats d'UDC han estat, una vegada més, incapaços de marcar un perfil propi. Més enllà de les paraules de Duran, els diputats d'UDC s'han afegit sense obrir la boca a l'estratègia sobiranista de Mas.
I al final –com va passar al 6 d'octubre- tot ha acabat en un obrir i tancar d'ulls. En aquest cas sense necessitat de disparar un tret. La bogeria independentista s'ha enfonsat en el més clamorós ridícul, amb una ERC trencada internament en el seu liderat, amb uns dirigents que no saben si tenen més por a les seves bases o a la possibilitat que els socialistes els tornin a deixar sense càrrecs i sous. Però el més preocupant és la bogeria de CiU. Aquests es pensen que els seus votants són independentistes. Potser una part ho són, però centrar-se en competir amb ERC per aquests votants és un mal negoci. No són tants. I a més les tendències demogràfiques no indiquen que vagin a més. Per la senzilla raó que els nous immigrants, sobre tot els d'origen europeu i americà, s'aniran nacionalitzant i representaran una major aportació de votants que els joves nacionalistes on els xiquets de Mas tenen tanta confiança. Els nous catalans, com s'ha vist al Quebec, tendeixen a identificar-se amb la nació gran –Espanya o Canadà- i no veuen amb simpatia les apostes secessionistes.
Però els sobiranistes de CiU semblen bloquejats per una visió de Catalunya que cada vegada s'allunyà més i més de la realitat del país on viuen. Potser a les comarques encara tindran força, però a la Catalunya metropolitana comencen una decadència de la qual s'aprofitaran tant el PSC com el PP.
Cafè amb llet: 1,80
Cafè amb llet: 1,80
Aquest divendres vaig demanar un cafè amb llei i una magdalena a una cafeteria al costat de la Diputació de Barcelona. Res extraordinari. Em van cobrar 1,80 euros pel cafè amb llei i 2,20 per la magdalena. En total 4 euros per un berenar normal i sense pretensions.
Alguna bogeria col·lectiva fa que els bars de Barcelona hagin decidit posar preus de Londres, París i Roma, quan els salaris dels catalans no tenen res a veure amb el que cobren els nostres veïns europeus. Potser per ells siguin preus normals, però per nosaltres són una barbaritat.
Zapatero va afirmar que un cafè costa 80 cèntims. D'acord. És el preu que està acostumat a pagar al Congrés o al Senat. De fet, en les màquines de moltes institucions públiques es pot aconseguir un cafè o un cafè amb llet per 35 o 40 cèntims. Però als bars normals és altra cosa.
La moneda única és una gran cosa pel futur econòmic de Catalunya. Però a curt termini ha estat un desastre pel poder adquisitiu de la gent normal que vivim d'un sou. Els preus –els preus del consum quotidià - s'han disparat en els darrers anys fins uns nivells que ningú s'hauria imaginat. Hi ha hagut un corrent de cobdícia col·lectiva que ha fet que el sector de restauració hagi disparat els preus, destrossant sense pietat les nostres butxaques.
Potser això sigui el preu de la civilització, però a mi em sembla un robatori legal sense contemplacions. Què podem fer?. Potser és hora de començar a canviar certs hàbits. Ens haurem de començar a plantejar considerar el cafè amb llet i les pastes com un luxe.
