dissabte, de juny 23, 2007
Educació per la ciutadania i nació
Educació per la ciutadania i nació
Semblaria normal que els futurs ciutadans fossin educats en els valors polítics fonamentals del nostre país, establerts a la seva Carta Constitucional i altres lleis fonamentals. El problema radica en que aquests valors es trobem confrontats en la qüestió nacional: la Constitució proclama que la Nació es Espanya i l'Estatut afirma que la Nació és Catalunya.
Imaginem un jove que afirma en un examen que Espanya és una Nació i que Catalunya no ho és. A Catalunya podria ser suspès per anar contra l'Estatut. En canvi, des del punt de vista de la Constitució, tindria raó i podria reclamar davant dels Tribunals de Justícia. Posem el cas contrari, un noi de Madrid afirma que Catalunya és una Nació i que Espanya no ho és. Podria defensar-se dient que l'Estatut –una llei orgànica que forma part del bloc de constitucionalitat- diu que Catalunya és una Nació.
Imaginem que la Generalitat –dominada ara i abans pels nacionalistes- proclama que la resposta correcta és que Catalunya és una Nació i que els que diguin el contrari han de ser suspesos. Imaginem que un Govern espanyol de conviccions patriòtiques, en forma de llei, per evitar les limitacions que posa l'Estatut català pel que fa a la regulació bàsica de l'Estat, detalla el contingut de l'assignatura i determina que la única resposta correcta és que Espanya és la Nació i que la resta són comunitats autònomes. Seria correcte en un cas el que consideraríem totalitari en l'altre, en funció de les nostres pròpies conviccions?
Demanaria als lectors respostes per resoldre aquesta dificultat no proclamacions polítiques sobre si Catalunya o Espanya són o no una Nació. La qüestió que plantejo és altra: de quina manera podem ensenyar aquests temes sense violar el dret a la pluralitat ideològica que tenen tots els espanyols, els que no volen ser espanyols i els que volem ser espanyols?
L’experiència de Balears
L'experiència de Balears
L'experiència de Balears indica que els nacionalistes, sempre que tenen una mínima possibilitat de pactar amb els socialistes i les esquerres, ho faran. Per una raó elemental: les esquerres o són nacionalistes o han arraconat els seus principis nacionals espanyols en favor de la possibilitat de arraconar al PP.
Això no vol dir que els nacionalistes no puguin pactar amb el PP; però només ho fan quan no tenen altra alternativa. CiU voldria que el PP fos derrotat per la mínima a les eleccions espanyoles, per canviar la Generalitat de Catalunya per La Moncloa. Però això és un somni sense esperances. Perquè en el cas que el PP guanyés al PSOE i el vot de CiU fos la clau per fer a ZP president, els socialistes catalans abans trencarien amb els socialistes espanyols que donar el Palau de la Generalitat a Mas. ZP ho sap. Sap que si intenta forçar a Montilla a deixar de ser president de la Generalitat només aconseguirà el trencament definitiu i formal del socialisme espanyol.
Però tot i aquestes realitats, bona part de CiU prefereix que governin els socialistes espanyols, sobre tot amb un president sense conviccions nacionals fortes, com és ZP, que no arriscar-se a que governi un PP que té clares les seves idees sobre el que és Espanya com a nació plural.
Cal afegir un element addicional. Els nacionalistes de dretes tenen por que un PP governant a Madrid els pugui erosionar el seu propi espai electoral, sobre tot en els sectors més moderats o menys nacionalistes. Això es va veure a Catalunya entre 1996 i el 2003, quan el PP català va avançar a costa de CiU a les eleccions autonòmiques i generals. Perquè a Catalunya hi ha un vot poc ideològic que, en funció de l'escenari de competició, pot decantar-se per la força conservadora més ben situada. I si el PP governés, llavors CiU tindria més dificultats per conservar part del seu electorat. Per això, prefereixen que governi el PSC.
Tot això vol dir que qui no vulgui governs d'esquerres el que millor pot fer és votar al PP. Votar als nacionalistes, fins i tot quan afirmen que no són d'esquerres, és una forma com qualsevol altra de recolzar als socialistes.
La diferència entre Blair i Zapatero
La diferència entre Blair i Zapatero
Sovint els comentaristes critiquen al PP per donar suport a ZP en les seves negociacions amb ETA, posant com referent la unitat de laboristes i conservadors al Regne Unit. Es cert que Blair ha comptat amb el suport dels conservadors en el procés de negociacions amb l'IRA, però el que no es diu és que Blair feia la mateixa política de negociació que havia fet abans el govern de Major. Dit d'una altra manera, conservadors i laboristes tenien els mateixos principis i propostes en la negociació amb l'IRA.
ZP no va consensuar amb el PP les seves propostes de negociació. Ni va assumir els plantejaments d'anteriors governs –socialistes i populars-. Va fer una proposta diferent, que ara comença a sortir a la llum a partir de les filtracions dels terroristes. Si mirem el que va dir ETA de la única reunió mantinguda amb els representants del Govern d'Aznar i el que es diu ara ens adonarem que les posicions són diferents. Els representants de ZP parlen de política, no es limiten a oferir solucions de gràcia i inserció.
Aznar no va oferir res del que ha proposat ZP. Sense aquesta continuïtat en els plantejaments de negociació, és evident que no es pot demanar l'adhesió al Partit Popular. En canvi, quan el Partit Popular mantenia les converses amb ETA, estava seguint les pautes dels anteriors governs socialistes i d'UCD. La qual cosa justificava que el PSOE donés suport al govern popular.
Zp va escollir fer el seu camí i després va exigir que el PP s'adherís amb la boca i els ulls tapats. En silenci i a cegues. El PP no va exigir això als socialistes quan governava Aznar. I Blair tampoc va fer això als conservadors.
