dimecres, de setembre 06, 2006
L’11 de setembre dels no nacionalistes
L'11 de setembre dels no nacionalistes
Per la immensa majoria de catalans –sobre tot a les zones metropolitanes- l'11 de setembre és un dia f estiu que es viu amb normalitat i sense nec essitat de fer cap acte de rebuig o distanciament amb la res ta d'Espanya. Altra cosa és la litúrgia nacionalista, que va dissenyar CiU i que el Tripartit no ha modificat més que en certs aspectes formals. La litúrgia nacionalista és cosa dels polítics, però el país real passa molt de la sobredosi nacional que ens volen imposar amb ocasió de la Diada nacional.
Els nacionalistes consideren que els que som catalans, ens sentim espanyols i volem parlar la nostra llengua castellana amb la mateixa normalitat que la catalana, no som catalans o com a mínim no som bons catalans. ó pels carrers de l es seves ciutats.
Aquests nacionalist es voldrien esborrar del mapa el que ha estat l'evolució històrica de la nostra societat. La realitat és que viuen en un altre món i que només una llei electoral injusta, que prima el vot rural en detriment de la Catalunya metropolitana i avançada, els ha permès dominar la política autonòmica catalana.
Els catalans que no som nacionalistes som el que som i no necessitem, per a ser el que som, obses sionar-nos en la recerca obsessiva del temps perdut. Tampoc neces sitem, per a ser el que som, negar que ser catalans és la nostra forma natural de ser espanyols. Som catalans d es de la normal convivència de llengües, sentiments i creenc es.
L'11 de setembre dels no nacionalistes no és el mateix que el que surt a les televisions. És un 11 de setembre que proclama el nostre dret a ser catalans sense haver de renunciar a emocionar-nos amb les victòries de la selecció espanyola de bàsquet d'Espanya, sense deixar de sentir-nos membr es d'una comunitat històrica que és molt més que un Estat, que és la nostra Nació i un projecte de futur al qual no volem renunciar.
Nosaltres som els veritabl es hereus de l'esperit de Rafael de Casanovas, que va lluitar per no sotmetre'ns a la dictadura de la correcció política del seu temps –l'absolutisme- com nosaltr es lluitem contra els que volem imposar-nos una única forma de ser catalans.
Les relacions CiU PP
Les relacions CiU PP
CiU i el PP tenen un interès comú: frenar un nou Tripartit d'esquerres. I, a més a més, no estan molt allunyats en moltes polítiques públiques, que no afecten als elements d'identitat nacional o de model d'Estat. On mai es posaran d'acord –més enllà de pactes puntuals i transitoris- és en allò que és la raó de ser de la divisió de l'espai de centre i de dreta a Catalunya: la qüestió nacional i la identitat. Uns són catalans i prou i aspiren a un Estat residual, sense renunciar a una sobirania plena de facto; i els altres creuen que ser catalans és la condició natural per ser espanyol, no pensen renunciar a sentir-se catalans i espanyols alhora o a veure el castellà com una llengua no menys pròpia que el català.
L'error històric en les relacions entre CiU i el PP o entre el PP i CiU ha estat la creença que es pot canviar a l'altra en els aspectes nuclears de la seva identitat. I això no pot ser, perquè ambdues propostes polítiques responen a sensibilitats molt diferenciades a la cultura política catalana. Si CiU renunciés a la seva sensibilitat més nacionalista obriria un forat que només podria beneficiar a ERC. Per les mateixes raons, el PP no pot renunciar a representar als catalans no nacionalistes, que volen expressar amb el seu vot que Espanya no és una realitat aliena al que som els catalans o que la llengua castellana no és una llengua impròpia.
Hi ha més diferències irresolubles. Per exemple, CiU i el PP tenen uns interessos en matèria d'ordenació territorial i llei electoral diametralment oposats. CiU prefereix –amb ERC- un model que incrementi les circumscripcions i redueixi el pes metropolità; i el PP –si no per el seny- sempre preferirà els models defensats pel PSC. I ara podríem afegir –com a diferència irrenunciable per les dues parts- els dubtes sobre la constitucionalitat del nou Estatut de Catalunya: el PP no renunciarà a que el Tribunal Constitucional parli i CiU té por que el Tribunal Constitucional faci una lectura que rebaixi les expectatives irreals que ells mateixos varen crear per justificar el pacte Mas Zapatero.
Mas diu que si no té més remei acceptaria els vots del PP, però sense establir pactes estables, perquè només així "poden preservar el seu futur polític". Si ERC no té vots per fer majoria amb CiU, CiU tindrà que decidir entre repartir el poder amb el seu enemic històric –PSC- (50/50) o pactar amb el PP –en el que ambdues parts poden pactar, és a dir, en tot allò que no afecta a les seves respectives conviccions nacionals- .
És evident, que Mas –que sap que no tindrà majoria absoluta i que necessita treure vots i escons a ERC- juga a que el Tripartit no tingui majoria i a sortir escollit –si el PP no li regala els vots, com ha declarat Josep Piqué- com a candidatura més votada, si no hi ha cap candidat votat per majoria absoluta. La seva aposta seria governar fent pactes variables amb tots, segons els temes.
És per això, que Mas deia abans que mai pactaria amb el PP i que ara diu que no farà pactes estables. La meva impressió és que farà els pactes que tingui que fer ser president de la Generalitat, com ha fet sempre CiU.
