dimecres, de setembre 06, 2006
Les relacions CiU PP
Les relacions CiU PP
CiU i el PP tenen un interès comú: frenar un nou Tripartit d'esquerres. I, a més a més, no estan molt allunyats en moltes polítiques públiques, que no afecten als elements d'identitat nacional o de model d'Estat. On mai es posaran d'acord –més enllà de pactes puntuals i transitoris- és en allò que és la raó de ser de la divisió de l'espai de centre i de dreta a Catalunya: la qüestió nacional i la identitat. Uns són catalans i prou i aspiren a un Estat residual, sense renunciar a una sobirania plena de facto; i els altres creuen que ser catalans és la condició natural per ser espanyol, no pensen renunciar a sentir-se catalans i espanyols alhora o a veure el castellà com una llengua no menys pròpia que el català.
L'error històric en les relacions entre CiU i el PP o entre el PP i CiU ha estat la creença que es pot canviar a l'altra en els aspectes nuclears de la seva identitat. I això no pot ser, perquè ambdues propostes polítiques responen a sensibilitats molt diferenciades a la cultura política catalana. Si CiU renunciés a la seva sensibilitat més nacionalista obriria un forat que només podria beneficiar a ERC. Per les mateixes raons, el PP no pot renunciar a representar als catalans no nacionalistes, que volen expressar amb el seu vot que Espanya no és una realitat aliena al que som els catalans o que la llengua castellana no és una llengua impròpia.
Hi ha més diferències irresolubles. Per exemple, CiU i el PP tenen uns interessos en matèria d'ordenació territorial i llei electoral diametralment oposats. CiU prefereix –amb ERC- un model que incrementi les circumscripcions i redueixi el pes metropolità; i el PP –si no per el seny- sempre preferirà els models defensats pel PSC. I ara podríem afegir –com a diferència irrenunciable per les dues parts- els dubtes sobre la constitucionalitat del nou Estatut de Catalunya: el PP no renunciarà a que el Tribunal Constitucional parli i CiU té por que el Tribunal Constitucional faci una lectura que rebaixi les expectatives irreals que ells mateixos varen crear per justificar el pacte Mas Zapatero.
Mas diu que si no té més remei acceptaria els vots del PP, però sense establir pactes estables, perquè només així "poden preservar el seu futur polític". Si ERC no té vots per fer majoria amb CiU, CiU tindrà que decidir entre repartir el poder amb el seu enemic històric –PSC- (50/50) o pactar amb el PP –en el que ambdues parts poden pactar, és a dir, en tot allò que no afecta a les seves respectives conviccions nacionals- .
És evident, que Mas –que sap que no tindrà majoria absoluta i que necessita treure vots i escons a ERC- juga a que el Tripartit no tingui majoria i a sortir escollit –si el PP no li regala els vots, com ha declarat Josep Piqué- com a candidatura més votada, si no hi ha cap candidat votat per majoria absoluta. La seva aposta seria governar fent pactes variables amb tots, segons els temes.
És per això, que Mas deia abans que mai pactaria amb el PP i que ara diu que no farà pactes estables. La meva impressió és que farà els pactes que tingui que fer ser president de la Generalitat, com ha fet sempre CiU.
