dimarts, de juny 13, 2006
Maquiavelisme.
A vegades tinc la sensació que els polítics del centre-dreta i de la dreta espanyoles tenen una magnífica mala memòria. Sembla com si haguessin oblidat que la hegemonia socialista al 1982 fou, en gran mesura, producte de les seves divisions internes, que varen fraccionar aquest espai polític en tres candidatures –AP, UCD i CDS- i varen facilitar que la majoria absoluta socialista encara sortís més enfortida, per aplicació de la llei electoral.
El Partit Popular és un projecte polític que vol recollir en una mateixa candidatura electoral les sensibilitats que al 1982 estaven repartides en aquestes tres candidatures. Tres candidatures que varen aconseguir el 36,4% dels vots. Al anar dividides, la prima de la majoria va afavorir de forma desproporcionada als socialistes.
Els socialistes sospiren per un trencament de l'espai del PP i la seva fragmentació en tres candidatures diferenciades: una nova cap al centre-esquerra –un nou CDS- i una nova cap a la dreta –una nova AP-.
El Partit Popular no és ni AP, ni el CDS ni la UCD. És molt més que la simple suma de les parts preexistents. És per això que perquè el PP sigui el PP ha de ser un partit plural, on puguin sentir-se còmodes persones amb sensibilitats plurals. Com diu el lema dels Estats Units: "E pluribis unum".
Els socialistes i els seus aliats –polítics, periodístics i culturals- tenen una fixació en trobar diferències i fractures dintre del PP. Té la seva lògica, ateses les experiències històriques. Fracturar al PP és la millor garantia per consolidar la victòria "per accidens" del 2004. La realitat és que les diferències que poden existir dins del PP no són res comparat amb el que hi ha darrera del decorat barroc del talant presidencial. No és casualitat –tot i que ara els socialistes catalans ho hagin oblidat- que els pitjors i més violents atacs contra la reforma estatutària catalana hagin vingut dels socialistes de la resta d'Espanya.
No és casualitat que, cada vegada que el PP planta cara als socialistes –sigui amb les reformes del model d'Estat o amb les negociacions amb els terroristes- aquests treguin el fantasma de l'existència de dues ànimes dins del PP. Una estratègia maquiavèlica, dirigida a provocar la sensació col·lectiva que els socialistes són el govern natural d'Espanya i que no hi ha alternativa.
La realitat és diferent. La darrera enquesta del CIS només permet donar 2 punts d'avantatge als socialistes sobre la base d'una participació de prop del 80%. Un escenari que no es va donar ni tan sols el 14 de març del 2004. Una estimació més realista indicaria que l'empat tècnic entre el PSOE i el PP s'està inclinant cap a les files populars, amb un avantatge de fins a 5 punts. Moncloa sap que les enquestes no són favorables i que el clima d'opinió indica una creixent desconfiança dels espanyols envers les grans apostes polítiques de Rodríguez Z. Per això els estrategs monclovites necessiten la divisió del PP.
La batalla serà dura i sense contemplacions. Uns tenen el poder dels mitjans de comunicació, altres el poder d'una ciutadania que comença a percebre que darrera de les grans paraules de Rodríguez Z. no hi ha res més que un oportunisme pur i dur, que per primera vegada en la història democràtica espanyola ha deixat en mans dels terroristes i dels seus amics polítics l'agenda política del país.
--
laveudecatalunya@gmail.com
La utilitat de les pedres.
Els socialistes catalans estan disposats a fer el que calgui per fer pujar la participació el proper 18 de juny. Saben que l'Estatut no entusiasma a la gent –que confessa majoritàriament que coneix poc o gens els seus contingut- . Són conscients que, a més a més, les temptacions de Maragall de fer-ne un plebiscit personal no contribueixen ni a fer pujar la participació ni a incrementar els suports populars a la reforma.
La reforma s'aprovarà per la força institucional del règim polític i social que domina Catalunya. Tots els mitjans de comunicació, tots els actors rellevants de la societat catalana, tots el que no volen quedar marginats a una societat on poques coses es poden fer sense suport oficial..... Tots ells han apostat amb disciplina –i amb gens d'entusiasme- pel Si.
Tenen por que el dia 18 els vots positius no arribin al 50% del cens. Per sota del 50% de vots favorables, sense comptar el creixement del vot negatiu, nul o en blanc, el nou Estatut naixeria sense força. Un resultat tan fluix seria una clara censura no només de Maragall, no només dels dirigents del PSC, sinó de tota una classe política que malbaratat en aquest nyap les energies del país.
Per fer pujar la participació els socialistes varen enfocar la campanya del referèndum centrant-se no en l'objecte del referèndum sinó en el PP. Com saben que el nou Estatut no provoca ni fred ni calor, han decidit des del primer moment llançar una campanya de criminalització del PP. Els efectes ja els coneixem. El seu càlcul és que cada agressió violenta contra el PP –justificada i legitimada per les consignes socialistes- escalfa la temperatura política i incrementa la participació.
La hipocresia d'aquest joc brut dels socialistes catalans es posa de manifest quan recordem que els companys espanyols del PSC –González, Ibarra, Chávez, Bono, Simancas....- han tingut postures molt més dures que els més durs del PP. Quan les crítiques són dels propis socialistes s'ignoren perquè no interessen.
La utilitat de les pedres.
La utilitat de les pedres.
Els socialistes catalans estan disposats a fer el que calgui per fer pujar la participació el proper 18 de juny. Saben que l'Estatut no entusiasma a la gent –que confessa majoritàriament que coneix poc o gens els seus contingut- . Són conscients que, a més a més, les temptacions de Maragall de fer-ne un plebiscit personal no contribueixen ni a fer pujar la participació ni a incrementar els suports populars a la reforma.
La reforma s'aprovarà per la força institucional del règim polític i social que domina Catalunya. Tots els mitjans de comunicació, tots els actors rellevants de la societat catalana, tots el que no volen quedar marginats a una societat on poques coses es poden fer sense suport oficial..... Tots ells han apostat amb disciplina –i amb gens d'entusiasme- pel Si.
Tenen por que el dia 18 els vots positius no arribin al 50% del cens. Per sota del 50% de vots favorables, sense comptar el creixement del vot negatiu, nul o en blanc, el nou Estatut naixeria sense força. Un resultat tan fluix seria una clara censura no només de Maragall, no només dels dirigents del PSC, sinó de tota una classe política que malbaratat en aquest nyap les energies del país.
Per fer pujar la participació els socialistes varen enfocar la campanya del referèndum centrant-se no en l'objecte del referèndum sinó en el PP. Com saben que el nou Estatut no provoca ni fred ni calor, han decidit des del primer moment llançar una campanya de criminalització del PP. Els efectes ja els coneixem. El seu càlcul és que cada agressió violenta contra el PP –justificada i legitimada per les consignes socialistes- escalfa la temperatura política i incrementa la participació.
La hipocresia d'aquest joc brut dels socialistes catalans es posa de manifest quan recordem que els companys espanyols del PSC –González, Ibarra, Chávez, Bono, Simancas....- han tingut postures molt més dures que els més durs del PP. Quan les crítiques són dels propis socialistes s'ignoren perquè no interessen.
