dimarts, de juny 13, 2006
La utilitat de les pedres.
Els socialistes catalans estan disposats a fer el que calgui per fer pujar la participació el proper 18 de juny. Saben que l'Estatut no entusiasma a la gent –que confessa majoritàriament que coneix poc o gens els seus contingut- . Són conscients que, a més a més, les temptacions de Maragall de fer-ne un plebiscit personal no contribueixen ni a fer pujar la participació ni a incrementar els suports populars a la reforma.
La reforma s'aprovarà per la força institucional del règim polític i social que domina Catalunya. Tots els mitjans de comunicació, tots els actors rellevants de la societat catalana, tots el que no volen quedar marginats a una societat on poques coses es poden fer sense suport oficial..... Tots ells han apostat amb disciplina –i amb gens d'entusiasme- pel Si.
Tenen por que el dia 18 els vots positius no arribin al 50% del cens. Per sota del 50% de vots favorables, sense comptar el creixement del vot negatiu, nul o en blanc, el nou Estatut naixeria sense força. Un resultat tan fluix seria una clara censura no només de Maragall, no només dels dirigents del PSC, sinó de tota una classe política que malbaratat en aquest nyap les energies del país.
Per fer pujar la participació els socialistes varen enfocar la campanya del referèndum centrant-se no en l'objecte del referèndum sinó en el PP. Com saben que el nou Estatut no provoca ni fred ni calor, han decidit des del primer moment llançar una campanya de criminalització del PP. Els efectes ja els coneixem. El seu càlcul és que cada agressió violenta contra el PP –justificada i legitimada per les consignes socialistes- escalfa la temperatura política i incrementa la participació.
La hipocresia d'aquest joc brut dels socialistes catalans es posa de manifest quan recordem que els companys espanyols del PSC –González, Ibarra, Chávez, Bono, Simancas....- han tingut postures molt més dures que els més durs del PP. Quan les crítiques són dels propis socialistes s'ignoren perquè no interessen.
