diumenge, de juny 25, 2006
Ens agrada que ens enganyin
Quan els polítics parlen sobre possibles coalicions –afirmant o negant- no estan fen teories acadèmiques, estan fent política. Per tant, el que diuen pretén assolir un determinat objectiu polític: incrementar els propis vots –en termes absoluts i/o relatius- i millorar la futura representació en mandats electius. A vegades es diuen coses per aconseguir vots que són contradictòries amb el pensament estratègic dels polítics que fan aquestes afirmacions: estem en el regne dels interessos i del poder no en el paradís de les conviccions. Si els polítics ens enganyen només és perquè volem ser enganyats i perquè de forma infantil ens neguem a reconèixer la política democràtica com és: com una forma civilitzada de resoldre sense sang els conflictes de poder.
Escoltem moltes interpretacions sobre el sentit de la candidatura de Montilla i la defenestració de Maragall, sobre la nova equidistància d'ERC, sobre la negativa de CiU a plantejar-se cap pacte amb el PP, sobre la predisposició del PP a recolzar a CiU, sobre la possibilitat de reedició del Tripartit o de la construcció d'una gran coalició sociovergent. Però totes aquestes projeccions –que tenen en compte que els partits polítics i les seves direccions no són realitat uniformes- tendeixen a sobrevalorar la Política enfront de la política. Tendeixen a interpretar el que passa en termes de projectes de país, de ideologies o de programes de govern. La meva impressió és que la política catalana a principis del segle XXI em recorda molt al que era la península italiana al Renaixement. Un conglomerat de petits principats, enfrontats tots contra tots. Tots enfrontats contra tots amb una preocupació comuna per no permetre que cap dels contrincants i/o aliats –segons els casos- pogués convertir-se en la força hegemònica del país. Un país amb dos forces destacades –PSC i CiU- , dues forces més modestes –ERC i PP- que poden decantar o no els equilibris en funció dels resultats electorals, i una força petita –IC- cada vegada més subordinada i hipotecada pel seu vassallatge amb els socialistes.
Els creients ideològics de cada una d'aquestes forces polítiques poden tenir les seves preferències i les seves fòbies. Els polítics catalans –que han llegit a Maquiavel- no ignoren la força de l'opinió pública; sobre tot de l'opinió pública dels seus seguidors. I això fa que, abans del dia de les eleccions, diguin i facin per construir una determinada imatge pública –de partit i de candidat- que els permeti sumar el màxim nombre possible de vots. Que encertin més o menys dependrà sobre tot de dues coses: 1) del seu coneixement real de les motivacions i sentiments dels seus votants i 2) en el cas dels partits secundaris del nivell de participació dels votants menys definits políticament –que tendeixen a optar per una de les dues formacions principals- i per l'efecte major o menor del vot útil en els diferents espais de competència política que trobem a Catalunya (l'espai de la identitat i l'espai ideològic).
Però una vegada les urnes s'hagin tancat i els vots s'hagin comptat, els polítics ajustaran el que han proclamat abans de les eleccions a les realitats del repartiment d'escons. I serà aquest repartiment .i no les proclamacions doctrinals i electorals- qui determini l'escenari de la competició.
