La Veu de Catalunya

La carta amagada de Carod

Carod i Maragall comparteixen la seva mirada d'aristocràtic distanciament envers els seus respectius partits. Maragall té –a més de la Guàrdia de Palau- els seus amics de Ciutadans "pel càrrec" –nomenclatura Nicaragua- . Carod no disposa de tantes forces. Carod volia votar abstenció o fer un si crític. El seu problema és que va mesurar mal les seves forces i els temps.

Carod no volia distanciar-se de Maragall ni obligar a Maragall a distanciar-se d'ERC. Perquè Carod aspira a ser l'hereu de Maragall. Maragall només pot confiar en ell per mantenir-se en la Presidència en la propera legislatura –on CiU tindrà més escons- i Carod –que pensava retornar com a Conseller Primer- es veia entronitzat com a successor.

Per mantenir la seva estratègia, Carod confiava en el poder mediàtic de l'anomenat bloc institucional: grup de càrrecs situats a l'Administració i al Govern, molts dels quals no han tingut mai un gran pes personal a ERC. Les coses –com és conegut- han anat per altra direcció.

El conseller Carretero, que era una rara avis, va gosar trencar l'estratègia de Carod. I Maragall va executar-lo políticament, començant la crisi en el moment en que el líder real d'ERC, Joan Puigcercós, es trobava fora de Barcelona- . No crec en les casualitats. Maragall llançar la crisi de Govern quan sabia que les defenses d'ERC estaven baixes. I se'n va sortir. Això si, pagant el peatge polític de tenir que acceptar com a Conseller a Xavier Vendrell.

Tinc la sospita que Carod no va lluitar molt per la continuïtat de Carretero ni va entusiasmar-se molt amb el nomenament de Vendrell. Ni un ni l'altra són del seu grup de confiança.

Al final, per les raons que sigui, Carod ha tingut que posar-se enfront de la manifestació del No.  Això si, dient que el que importa és que l'Estatut sigui aprovat i garantint l'abstenció dels senadors d'ERC. Tot plegat un contrasentit, si no fos perquè és el preu que paga Carod per mantenir-se prop de Maragall.