diumenge, de març 11, 2007
El xarnego agraït (jueves)
El xarnego agraït
Montilla beu fins la última gota del calze nacionalista, peatge que paga amb gust als independentistes per ser president de la Generalitat, i proclama que si el Tribunal Constitucional reafirma que Espanya és una Nació i no un Estat plurinacional –que és el que afirma el Preàmbul de l'Estatut català- mantindrà la bandera de la reivindicació nacional. En altres paraules, el president català nascut a Andalusia fa tot un gest públic de la seva conversió personal a la comuna identitat nacional que el nacionalisme català ens vol imposar.
Els votants socialistes que pensen que Espanya és una nació i que creuen que el bilingüisme no és una anormalitat sinó una riquesa per Catalunya, han estat ignorats novament per Montilla. El PSC –en totes les seves varietats- ha assimilat la cultura nacionalista, disfressada d'un discurs federalista, des de la convicció que només així pot fixar la seva aliança estratègica amb ERC. Aliança necessària per mantenir-se en el poder. I el poder és la única cosa que mou als socialistes catalans.
Les paraules de Montilla demostren que l'experiment Maragall no va ser una acció personal del president del Primer Tripartit. El segon Tripartit ha assumit aquesta conversió nacionalista del PSC. Una conversió que deixa sense veu als socialistes no nacionalistes i que deixa al socialisme espanyol sense projecte nacional comú.
Alguns voldrien que el PP seguís el mateix camí. Però el PP català té una direcció nítida i clara i demostra amb el seu compromís que es pot defensar un projecte nacional espanyol a tota Espanya, sense renunciar ni a defensar els interessos de Catalunya i dels catalans, ni deixar-se arraconar en posicions testimonials o radicals. No és radicalitat defensar la normalització de la política catalana i fer normal a la política el que és normal a la societat. Els socialistes han optat per la normalitat nacionalista; el PP defensa la normalitat catalana, la normalitat de la majoria de catalans que no veuen la nació espanyola com quelcom aliè ni volen marginar la llengua comuna dels espanyols, com si fos una cosa estranya a la seva pròpia condició de catalans.
ERC i els islamistes (miercoles)
ERC i els islamistes
Resulta ben curiós que ERC –partit laicista en estat químicament pur- surti ara amb l'anunci que pensa fer una llei per garantir als musulmans espais per les seves mesquites. Perquè això i no altra cosa és el que s'amaga darrera d'un projecte de llei que mai havia estat necessari fins el dia d'avui; un projecte de llei que mai han demanat cap de les religions tradicionals a la nostra societat. És una demanda dels musulmans i una necessitat dels ajuntaments d'esquerra. Aquest volen protegir i afavorir als islamistes, no perquè tinguin cap simpatia per la religió musulmana –no tenen cap simpatia per cap manifestació de fe- sinó perquè veuen en els musulmans un mercat electoral de futur. A més, creuen –amb raó- que posant de relleu als musulmans poden minimitzar la realitat social d'una Catalunya jueu-cristiana i reforçar la seva visió d'una Catalunya multicultural i post occidental.
A Badalona els socialistes –amb el suport d'ERC, d'IC i dels bons xiquets de CiU- varen intentar cedir espais públics –en règim de permuta- per construir una mesquita a Montigalà. Varen fer una reserva d'un terreny públic de mil metres quadrats a aquest barri sense informar als veïns i sense obrir cap procés de participació o d'exposició pública. Només la valentia i el coratge del president del PP a Badalona, Xavier Garcia Albiol, va fer impossible aquesta estratègia d'engany. Va denunciar els fets i això va donar lloc a un moviment cívic que va recollir més de 20.000 firmes en contra de la construcció de la mesquita en terreny públic. No és casualitat que, una vegada va explotar la indignació ciutadana, la Generalitat bloquegés el projecte socialista amb l'argument jurídic que reservar un terreny de mil metres quadrats per a ús religiós obligava a un canvi del Pla General Metropolità i que això només es podia fent amb un procés que garantís la participació dels veïns.
Els fets indiquen que els partits del Tripartit –a vegades amb el suport del sector progre de CiU- volen els vots dels musulmans i que han fet una aposta estratègica per afavorir la seva nacionalització sense exigir cap mostra de voluntat d'acceptar els valors fonamentals i irrenunciables d'una societat occidental i jueu-cristiana.
