dissabte, de març 31, 2007
Tensions amb l’Iran (miércoles)
Tensions amb l'Iran
Els bons progressistes catalans encara no s'han adonat que els islamistes radicals es consideren en guerra amb tot Occident. Es pensen que es tracta d'una guerra amb els Estats Units i amb Anglaterra. I creuen que tot es resoldria abandonant Iraq al seu destí i deixant mans lliures a Iran i Síria per dominar Orient Mig. Creuen que la solució als problemes amb el món islàmic és donar suport als terroristes de Hamas i Hezbollà. Pensen que amb aquestes renúncies –vestides com a diàleg i aliança de civilitzacions- es podrà domesticar als enemics d'Occident i mantenir una certa pau.
El segrest en aigües iraquianes de soldats anglesos i la voluntat d'Iran d'aconseguir armes nuclears a qualsevol preu són indicis d'una estratègia definida del règim persa que pretén aconseguir l'hegemonia a l'Orient Mig. Una hegemonia que posaria a les seves mans les principals reserves de petroli del món. I això significaria que les economies occidentals estarien presoneres d'uns dirigents que ens odien i ens menyspreen.
Els iranians creuen que els Estats Units estan bloquejats i que no poden fer res per aturar els seus plans. Pensen que no poden actuar perquè es troben bloquejats en el pantà militar iraquià. Però potser obliden dues coses. La primera que el bloqueig militar a l'Iraq és degut, en gran mesura, a l'existència de reraguardes estratègiques que donen suport a les guerrilles iraquianes. La segona que ni els més pacifistes dels nord-americans tenen cap intenció de permetre a Iran convertir-se en una potència nuclear hegemònica a l'Orient Mig. Si sumen aquests dos factors és evident que els riscos d'una crisi militar són alts. Una crisi on els estats occidentals –inclosos els més crítics amb els Estats Units- es veuran forçats a posicionar-se enfront de la vocació hegemonista iraniana o, com a mínim a mirar en altra direcció o a fer una oposició amb la boca petita. A fi de comptes, cap potència al món té interès en donar als iranians el control de la regió, incloent-hi molts Estats musulmans, que poden ser crítics amb els Estats Units però que no volen canviar l'hegemonia yankee per l'hegemonia persa.
Lo millor per a tots seria que els iranians fossin prudents i no s'enrosquessin en una estratègia suïcida. Però la prudència no sembla ser hores d'ara un punt fort dels governants de Teheran.
