dissabte, de novembre 11, 2006
L’estratègia suïcida de CiU (viernes)
L'estratègia suïcida de CiU
Si CiU hagués aconseguit 3 diputats més ara Mas tindria una possibilitat per governar Catalunya. A perdut aquests tres diputats per menys de 19.000 vots, distribuïts entre les tres províncies (Girona, Lleida i Tarragona) on els escons són més barats. Amb 51 diputats CiU podria governar, perquè el Tripartit no sumaria. Ciutadans no podria donar el seu vot a un Tripartit format per ERC. Ni podria, amb la seva abstenció, permetre governar a ERC. CiU i el PP tindrien 65 escons. El Tripartit tindria 67.
CiU amb el seu notari va tancar-se les portes del Govern. Perquè en el cas que hagués aconseguit aquests tres diputats addicionals, si mantenia el seu rebuig a pactar amb les forces no nacionalistes, no tindria alternatives per formar una majoria alternativa al 67 escons del Tripartit. Possiblement, en aquest cas, el notari hagués estat deixat de banda, i CiU hauria fet virtut de la necessitat. El Partit Popular estaria en condicions –amb els seus 14 diputats- de forçar a CiU a fer un gir cap al sentit comú. Ciutadans no tindria més remei que sumar-se a una majoria alternativa al radicalisme nacionalista i d'esquerres que haurien representat els 67 diputats del nou Tripartit.
Certament, CiU hagués tingut altres possibilitats. Com varen intentar, no es tancaven al vell somni de mantenir ERC al Govern de la Generalitat. El que posava en qüestió tot el seu discurs del DVD sobre les barbaritats d'ERC. També podrien haver optat pel somni de certa burgesia benestant catalana d'una sociovergència que buidés de contingut la democràcia catalana.
Però qualsevol d'aquests escenaris implicava tenir uns 19.000 vots més a les tres províncies clau. Un estrateg professional hauria primat aquestes tres províncies. No hauria dedicat tants recursos –diners i temps- a una operació tant poc rendible com ha estat el famós DVD. Hauria fet una campanya de llarga duració, centrada en el territori d'aquestes tres províncies. Hauria fet una campanya de proximitat. El problema és que CiU a aquestes tres províncies ha estat incapaç de mobilitzar 19.000 votants. La baixa participació els ha afectat menys que als altres, però ha estat suficient per impedir que aconsegueixin els tres escons clau.
CiU ha d'entendre que no pot mantenir-se en la suïcida estratègia de tancar-se les portes a pactar amb el PP. Ni el PP pot forçar a CiU a deixar de ser el que és –un partit nacionalista català- ni CiU pot intentar que el PP no sigui el que és –un partit amb una idea d'Espanya i de Catalunya que no és la que té CiU- . Guanyar eleccions no és el mateix que vendre Floid. CiU té tot el dret del món a mantenir-se impassible de derrota en derrota. Però Catalunya necessita una alternativa al desastre que serà el nou Tripartit. I aquesta alternativa exigeix que CiU abandoni la seva obsessió per sumar majories amb ERC. Només tornat al pragmatisme de Jordi Pujol tindran alguna possibilitat de tornar a governar Catalunya en el futur.
Les amenaces d’Otegi (jueves)
Les amenaces d'Otegi
Otegi ha parlat amb claredat al afirmar que si el Govern força als jutges a no defensar l'Estat de Dret terminarà la violència urbana que protagonitzen els seguidors d'ETA. Ha parlat amb claredat. De les seves paraules es dedueix que ETA és un complex que té moltes branques. Una de les quals és l'univers polític que lidera Otegi. Altra les forces de bàrbars que, a les ordres dels dirigents d'aquest complex, intenten imposar per la força les seves idees polítiques a la resta de la societat basca i al conjunt dels espanyols.
En un Estat de Dret les paraules d'Otegi serien interpretades com un acte terrorista. Un Govern normal no pot negociar amb els qui utilitzen la violència com a instrument de negociació. Als terroristes els hem de derrotar. Als terroristes de les pistoles, als grups violents que els donen suport, i als seus braços polítics i socials. Siguin 1000, 10000 o 100000. Ells no volen renunciar a la violència per integrar-se en la democràcia espanyola. El que volen és renunciar a la violència a canvi que els espanyols acceptem el trencament de les nostres institucions democràtiques. Això és la rendició enfront dels terroristes i la seva victòria, encara que sigui parcial.
La democràcia i els valors de la Constitució espanyola s'han de defensar amb fermesa i sense covardies. Zapatero ha enganyat als espanyols amb l'afirmació que era possible negociar amb ETA la fi de la violència en el marc de les actuals institucions democràtiques. ETA no vol abandonar les armes a canvi d'una generosa reconversió econòmica i jurídica pels seus membres. El que vol és obtenir en la mesa política el que no ha aconseguit en aquests anys de terrorisme.
Els socialistes espanyols ha comès en el passat greus errors a l'hora de trobar dreceres en la lluita contra el terrorisme. Es varen equivocar al intentar dreceres en forma de terrorisme d'Estat i es tornen a equivocar al fer el mateix en forma de negociacions secretes amb els terroristes.
La paraula de Zapatero val poc. Els socialistes varen negociar amb ETA alhora que pactaven amb el PP la Llei de Partit i defensaven la ilegalització de Batasuna. Els socialistes han acceptat parlar amb ETA –directament o via els seus amics polítics de Batasuna- de coses que no tenen cabuda en la democràcia espanyola: autodeterminació i annexió de Navarra. El Partit Popular mai va negociar sobre aquestes qüestions amb ETA. El que demostra que una part dels socialistes creuen que la fi de la violència val pagar un preu polític als terroristes. Segurament, els nacionalistes –catalans, bascos i gallecs- veuen amb molta simpatia aquesta predisposició de Zapatero a abandonar la defensa de la nació espanyola, però sospito que el conjunt dels espanyols cada vegada jutjaran amb més severitat aquestes fal·làcies sobre les quals Zapatero ha construït el gran engany que és l'anomenat procés de pau.
Les meves opcions lingüístiques (miercoles)
Les meves opcions lingüístiques
Parlar en català o en espanyol al Parlament no afegeix cap valor afegit al discurs polític. Crec que els polítics haurien de parlar amb naturalitat en qualsevol de les dues llengües oficials a Catalunya. Com qualsevol altra ciutadà. Però crec que això no vol dir res. Perquè el que importa és el que diem. Podem dir qualsevol bestiesa en qualsevol idioma, com podem ser ignorants en cinc idiomes.
Jo crec que els polítics espanyols haurien de poder parlar en qualsevol de les llengües de l'Estat a les dues cambres de les Corts Generals, en condicions de normalitat, amb la corresponent traducció simultània. Com passa al Parlament del Canadà, on els seus diputats poden parlar en francès i en anglès. El que no té sentit és demanar parlar en català a Madrid i mirar malament que es parli en espanyol al Parlament. A fi de comptes a Catalunya hi ha molts més catalans que parlen espanyol com a llengua pròpia que no persones residents a Madrid que parlin català, basc o gallec.
Ciutadans s'equivoca fent del fet de parlar espanyol una bandera política quan hauria de ser una elecció personal. Potser volen fer de la llengua una bandera política perquè no tenen res més que això. I amb això només no representen cap projecte de transformació de la cultura política catalana, no proposen cap programa per canviar les coses que funcionen malament a la nostra societat. Només expressen un sentiment de rebuig envers el discurs políticament correcte del nacionalisme català. Però el discurs políticament correcte no acaba ni molt menys en la llengua o la identitat. Catalunya està malalta de progressisme de disseny. I Ciutadans tendeix a acceptar el discurs dominant en totes les qüestions que no afecten a la identitat i a la llengua. La qual cosa vol dir que, en el fons, són fills del sistema que volen rebutjar.
Jo tinc com idioma personal l'espanyol. Parlo i escric en català quan vull fer-ho, en funció del context o dels meus interlocutors. Però les meves opcions lingüístiques no defineixen un discurs polític. L'error dels nacionalistes catalans és convertir la llengua i la identitat en bandera política. Ciutadans cau en el mateix error. Fer el mateix que fan els nacionalistes en sentit contrari no és encertar sinó caure en el mateix error. Deixem que la gent –inclosos els polítics, que abans de polítics són persones- parlin en el idioma que vulguin.
La derrota dels republicans (martes)
La derrota dels republicans
Que els republicans han perdut la seva majoria a les dues cambres parlamentàries dels Estats Units és un fet. Que això signifiqui una victòria de les forces d'esquerres és més discutible. Només des de la ignorància és pot confondre demòcrates amb liberals, que és l'equivalent nord-americà de progressista. Molts dels governadors, congressistes i senadors demòcrates que han guanyat als contrincants republicans no eren menys conservadors que aquests. De fet, molts dels republicans derrotats formaven part de la facció més centrista o liberal del Partit Republicà –més favorables a les convencions políticament correctes- . Els republicans de centre han perdut més posicions en front de demòcrates conservadors que no pas els republicans conservadors enfront dels demòcrates liberals.
Cal tenir en compte, a més a més, que molt dels candidats demòcrates són tant o més conservadors que els propis republicans. El demòcrata James Webb –antic secretari de marina de Reagan- ha guanyat un escó al senat per Virginia amb una plataforma molt conservadora –pro vida, en contra de la immigració il·legal, a favor de la pena de mort, contrària al matrimoni homosexual- . Per no parlar de la victòria –com a independent- del senador Joe Lieberman, que ha aconseguit mantenir el seu escó senatorial per Connecticut, malgrat la seva derrota a les primàries demòcrates, on va defensar la política de Bush en Iraq.
Altra exemple de la força conservadora als Estats Units és la victòria dels referèndums sobre el matrimoni com a unió heterosexual. Han guanyat en 7 dels 8 estats on es va plantejar el debat (Virginia, Tennessee, South Carolina, Wisconsin, Colorado, South Dakota, and Idaho).
La marxa de la guerra de l'Iraq ha perjudicat a l'administració republicana i als candidats republicans. Però no ha estat l'únic factor en joc. Bush a defensat una política d'amnistia cap els immigrants il·legals que s'enfrontava a les bases conservadores del seu partit i que respon als interessos empresarials –com passa en Espanya amb la política de Zapatero- . Cal recordar, per altra banda, que Bush no ha plantat cara a la cultura progressista amb la voluntat que voldrien els seus propis votants. Va intentar proposar una candidata centrista al Tribunal Suprem per substituir a Sandra Day O'Connor. Només una revolta dels propis republicans va forçar a Bush a proposar un candidat més conservador.
Tampoc podem ignorar l'efecte negatiu pels republicans de la incoherència moral d'alguns dels seus dirigents –hàbilment explotada per la premsa liberal- i la tendència de certs republicans a fer l'anomenat "big government conservatism". Per exemple: la conservadora Heritage Foundation va denunciar que els republicans volien construir un pont de 300 milions de dolars en una illa d'Alaska on viuen 50 persones. Si a això afegim el malestar del populisme conservador envers els republicans més afins als grans negocis i no menys favorables a l'intervencionisme públic, amb un ala dreta demòcrata més populista i menys elitista, podrem entendre millor que la derrota republicana no significa automàticament –com creuen els progressistes europeus- la derrota dels conservadors nord-americans.
