dissabte, de novembre 11, 2006
La derrota dels republicans (martes)
La derrota dels republicans
Que els republicans han perdut la seva majoria a les dues cambres parlamentàries dels Estats Units és un fet. Que això signifiqui una victòria de les forces d'esquerres és més discutible. Només des de la ignorància és pot confondre demòcrates amb liberals, que és l'equivalent nord-americà de progressista. Molts dels governadors, congressistes i senadors demòcrates que han guanyat als contrincants republicans no eren menys conservadors que aquests. De fet, molts dels republicans derrotats formaven part de la facció més centrista o liberal del Partit Republicà –més favorables a les convencions políticament correctes- . Els republicans de centre han perdut més posicions en front de demòcrates conservadors que no pas els republicans conservadors enfront dels demòcrates liberals.
Cal tenir en compte, a més a més, que molt dels candidats demòcrates són tant o més conservadors que els propis republicans. El demòcrata James Webb –antic secretari de marina de Reagan- ha guanyat un escó al senat per Virginia amb una plataforma molt conservadora –pro vida, en contra de la immigració il·legal, a favor de la pena de mort, contrària al matrimoni homosexual- . Per no parlar de la victòria –com a independent- del senador Joe Lieberman, que ha aconseguit mantenir el seu escó senatorial per Connecticut, malgrat la seva derrota a les primàries demòcrates, on va defensar la política de Bush en Iraq.
Altra exemple de la força conservadora als Estats Units és la victòria dels referèndums sobre el matrimoni com a unió heterosexual. Han guanyat en 7 dels 8 estats on es va plantejar el debat (Virginia, Tennessee, South Carolina, Wisconsin, Colorado, South Dakota, and Idaho).
La marxa de la guerra de l'Iraq ha perjudicat a l'administració republicana i als candidats republicans. Però no ha estat l'únic factor en joc. Bush a defensat una política d'amnistia cap els immigrants il·legals que s'enfrontava a les bases conservadores del seu partit i que respon als interessos empresarials –com passa en Espanya amb la política de Zapatero- . Cal recordar, per altra banda, que Bush no ha plantat cara a la cultura progressista amb la voluntat que voldrien els seus propis votants. Va intentar proposar una candidata centrista al Tribunal Suprem per substituir a Sandra Day O'Connor. Només una revolta dels propis republicans va forçar a Bush a proposar un candidat més conservador.
Tampoc podem ignorar l'efecte negatiu pels republicans de la incoherència moral d'alguns dels seus dirigents –hàbilment explotada per la premsa liberal- i la tendència de certs republicans a fer l'anomenat "big government conservatism". Per exemple: la conservadora Heritage Foundation va denunciar que els republicans volien construir un pont de 300 milions de dolars en una illa d'Alaska on viuen 50 persones. Si a això afegim el malestar del populisme conservador envers els republicans més afins als grans negocis i no menys favorables a l'intervencionisme públic, amb un ala dreta demòcrata més populista i menys elitista, podrem entendre millor que la derrota republicana no significa automàticament –com creuen els progressistes europeus- la derrota dels conservadors nord-americans.
