dissabte, de març 24, 2007
Una cura d’humilitat per CiU (miercoles)
Una cura d'humilitat per CiU
La rectificació jurídica del nou Estatut pel Tribunal Constitucional pot ser una mala notícia pels nacionalistes i pels socialistes, però serà una gran notícia per la societat catalana. Serà una gran notícia perquè permetrà ajustar a la legalitat constitucional el nou Estatut, eliminant o posant en clau constitucional tot allò que és xoca amb la Constitució. I això, és una oportunitat per recuperar el seny i tancar les ferides absurdes que el nacionalisme català va obrir en el seu somni de construcció d'un impossible Estat plurinacional, que la immensa majoria d'espanyols no admetran mai.
Si la política catalana deixa de perseguir molins de vent potser ens podrem dedicar a temes més modestos però més assolibles, que tenen molt més que veure amb la vida normal de la gent que no pas els somnis de construcció d'una nació imaginada. És dolorós, perquè els nacionalistes –amb la complicitat dels socialistes- han enganyat a molta gent, confonent la feblesa de Zapatero amb la feblesa del poble espanyol.
I potser CiU tindrà ocasió de decidir si vol seguir competint en radicalisme amb ERC –en una lluita tant absurda que només li garanteix passar-se molts i molts anys en l'oposició- o vol tenir alguna possibilitat de tornar a governar Catalunya. El PP pot esperar. Per la senzilla raó que té moltes més possibilitats de recuperar el poder al conjunt d'Espanya sense CiU que no les que té CiU de recuperar el poder a Catalunya amb ERC. No serà agradable, però ells mateixos s'han posat en aquesta situació. Potser la sortida és impossible per Mas i pels seus talibans; però estic segur que a CiU –a CDC i a UDC- hi ha gent pragmàtica que no té cap interès en convertir-se en el partit que guanya totes les eleccions i mai governa.
Els nacionalistes hauran de rectificar (martes)
Els nacionalistes hauran de rectificar
Amb el fracàs de les estratègies nacionalistes i socialistes de manipular el Tribunal Constitucional –i sempre que la salut del Magistrat Tremp no tingui una recaiguda política- els defensors del nou Estatut intenten mantenir el seu esperit traient-se la careta dels arguments jurídics. Afirmen –amb diferents formulacions- que si el Tribunal Constitucional gossa modificar, anul·lar o interpretar el nou Estatut –cosa que només pot fer després de la seva aprovació en Referèndum, al haver-se eliminat el recurs previ- això comportarà una crisi d'Estat. I què vol dir una crisi d'Estat?.
Diuen que els catalans parlaran. Molt bé. Parlen a totes les eleccions, amb o sense nou Estatut, amb o sense sentència del Tribunal Constitucional. O és que no voten lliurement?. Es tracta de treure als partidaris al carrer?. És tant legítim, com ho seria que a la resta d'Espanya sortissin ciutadans en contra del que planteja el nou Estatut. Però això no modificarà la realitat en el cas que el Tribunal Constitucional digués el que és obvi: que el nou Estatut trenca l'esperit i els fonaments del model d'Estat establert a la Constitució de 1978. I que això s'ha fet al marge de la voluntat nacional del conjunt dels espanyols.
Les amenaces nacionalistes sonen buides perquè no porten enlloc. Estem en una societat democràtica, i els nacionalistes tenen tot el dret del món a dir el que vulguin, a sortir al carrer o a defensar una reforma de la Constitució. I els espanyols que creiem que Espanya és una nació i que és una nació en tot el seu territori, amb la mateixa legitimitat, podrem votar i generar una majoria política que acabi amb les febleses de Zapatero. I en aquest cas, què faran els nacionalistes?. Els agradi o no, la realitat és la que és. I Espanya és una nació molt més forta que el Govern Zapatero. I els nacionalistes catalans farien bé entenent que si volen tenir futur i no volen tancar-se en postures testimonials i sense cap efectivitats, tard o d'hora hauran d'acceptar un bany de realisme i abandonar els somnis que varen tenir arran la derrota del Partit Popular fa tres anys.
Els odis de Polanco
Els odis de Polanco
Les paraules de don Jesús de Polanco són clares i nítides. Exposa amb claredat la seva vocació de destrucció total del centre dreta espanyol. Ho justifica per considerar que és hereu de la dictadura franquista –ell que va fer els seus primers milions gràcies a les seves bones relacions amb aquesta dictadura i que té entre els directius de les seves empreses a persones que varen ocupar llocs de responsabilitats en aquells temps- . Afegeix que la dreta espanyola és incompatible amb la democràcia perquè no és laica. Cal dir que, en aquest cas, quan parla de dreta laica no parla de dreta aconfessional –com s'entén a les democràcies occidentals- sinó d'una dreta que assumeix el mateix discurs contrari a la religió com experiència col·lectiva que domina les esquerres espanyoles i bona part de les esquerres a tot occident. Com és natural, per Polanco, les dretes religioses que existeixen als Estats Units són quelcom proper al feixisme. I com és natural, aquests atacs es detenen quan poden afectat als islamistes, que si que tenen una vocació expressa de posar de nou la religió com a norma política.
Les esquerres espanyoles són molt més plurals del que representa Polanco. El problema és que, a diferència de les dretes, els votants d'esquerres tenen una notable menor llibertat ideològica a l'hora d'informar-se. Un liberal o conservador espanyol disposa de diversos diaris i de diversos mitjans radiofònics. En canvi, un progressista –fora que visqui a Catalunya, on el mapa mediàtic està dominant pel discurs progre- només pot acudir als mitjans de Prisa. I Prisa imposa la seva llei. La llei de sense apel·lació del doctor Polanco. Del jutge universal que va afirmar que a Espanya no hi havia govern que li negués un canal de televisió. Del senyor que considera que el PSOE ha de ser una terminal al servei dels seus interessos empresarials. Del home que creu que la religió catòlica és un càncer que cal eradicar de la vida social.
La premsa catalana i els sectors professionals catalans han acudit en defensa del dret de Polanco, en nom de la llibertat de premsa, a intentar destruir qualsevol expressió política que no es sotmeti als seus designis. Potser a Catalunya Polanco sigui encara el guru indiscutible de la veritat democràtica. Però al conjunt d'Espanya les seves paraules no són representatives de molta gent quem sent progressista, comença a qüestionar no només si Zapatero va pel bon camí sinó si hi ha un camí o si hi ha un final bo pel camí que ha emprés. Polanco ha parlat amb paraules d'odi i fanatisme. Però al final seran els espanyols, amb els seus vots, i no el senyor Polanco amb els seus diners, qui diran qui ha de ser el futur d'Espanya.
