dissabte, de març 24, 2007
Els odis de Polanco
Els odis de Polanco
Les paraules de don Jesús de Polanco són clares i nítides. Exposa amb claredat la seva vocació de destrucció total del centre dreta espanyol. Ho justifica per considerar que és hereu de la dictadura franquista –ell que va fer els seus primers milions gràcies a les seves bones relacions amb aquesta dictadura i que té entre els directius de les seves empreses a persones que varen ocupar llocs de responsabilitats en aquells temps- . Afegeix que la dreta espanyola és incompatible amb la democràcia perquè no és laica. Cal dir que, en aquest cas, quan parla de dreta laica no parla de dreta aconfessional –com s'entén a les democràcies occidentals- sinó d'una dreta que assumeix el mateix discurs contrari a la religió com experiència col·lectiva que domina les esquerres espanyoles i bona part de les esquerres a tot occident. Com és natural, per Polanco, les dretes religioses que existeixen als Estats Units són quelcom proper al feixisme. I com és natural, aquests atacs es detenen quan poden afectat als islamistes, que si que tenen una vocació expressa de posar de nou la religió com a norma política.
Les esquerres espanyoles són molt més plurals del que representa Polanco. El problema és que, a diferència de les dretes, els votants d'esquerres tenen una notable menor llibertat ideològica a l'hora d'informar-se. Un liberal o conservador espanyol disposa de diversos diaris i de diversos mitjans radiofònics. En canvi, un progressista –fora que visqui a Catalunya, on el mapa mediàtic està dominant pel discurs progre- només pot acudir als mitjans de Prisa. I Prisa imposa la seva llei. La llei de sense apel·lació del doctor Polanco. Del jutge universal que va afirmar que a Espanya no hi havia govern que li negués un canal de televisió. Del senyor que considera que el PSOE ha de ser una terminal al servei dels seus interessos empresarials. Del home que creu que la religió catòlica és un càncer que cal eradicar de la vida social.
La premsa catalana i els sectors professionals catalans han acudit en defensa del dret de Polanco, en nom de la llibertat de premsa, a intentar destruir qualsevol expressió política que no es sotmeti als seus designis. Potser a Catalunya Polanco sigui encara el guru indiscutible de la veritat democràtica. Però al conjunt d'Espanya les seves paraules no són representatives de molta gent quem sent progressista, comença a qüestionar no només si Zapatero va pel bon camí sinó si hi ha un camí o si hi ha un final bo pel camí que ha emprés. Polanco ha parlat amb paraules d'odi i fanatisme. Però al final seran els espanyols, amb els seus vots, i no el senyor Polanco amb els seus diners, qui diran qui ha de ser el futur d'Espanya.
