dimarts, de desembre 05, 2006
Els sense pàtria
Els sense pàtria
Un error no és corregeix amb altra. Ciutadans pensa que la forma d'enfrontar-se a la intolerància nacionalista és negar el valor de l es nacions. Oblidant que la democràcia només pot existir en el món real encarnada en una nació de ciutadans. Perquè els ciutadans mai són ciutadans del món i r es més. Nosaltres som molt es coses. Tenim relacions socials, històriqu es i polítiques, sentimentals amb un es comunitats de diferents dimensions. Que unes ideologies nacionalistes hagin volgut construir un món artificial a partir d'una d'aqu estes dimensions –la pertinença a una determinada comunitat autònoma com és la nacionalitat catalana, definida a més en relació a una de l es dues llengü es oficials que es parlen en aques ta comunitat- no justifica negar el valor d'una nació espanyola que d es del 1812 es defineix a si mateixa com nació de ciutadans lliur es i sobirans.
Els complexes progr essistes de Ciutadans es posen de manifest en la seva política d'immigració, on semblen incapaços de dir alguna cosa diferent al que proclamen els gurus d' esquerra. Tampoc diuen res sobre el procés de rendició al terrorisme d'ETA, sobre la política fiscal, sobre el dret de l es famílies a escollir l'educació dels seus fills o sobre qualsevol tema que no sigui la llibertat lingüística. Els seus complexos arriben fins al punt de mentir –negar la veritat és mentir- com va fer el seu candidat a la Pr esident de la Generalitat, el senyor Rivera, quan malgrat les evidències documentals va afirmar que mai havia es tat militant del PP. Ser militant del PP no és res del que cap persona s'hagi avergonyir. Com tampoc ha d'amagar que ha canviat de partit. Churchill va canviar de partit tr es vegades a la seva vida i mai ho va amagar. Però és obvi que el Sr. Rivera no és Churchill.
La gent que vota Ciutadans expressa la seva indignació pel nacionalisme. Però la r esposta al nacionalisme no pot ser reduir la política a dir no a la política lingüística nacionalista. Perquè els problem es de Catalunya no es limiten només a la política lingüística. No només perquè Catalunya té molts rept es sinó perquè els mals del nacionalisme no acaben en la intolerància lingüística. El nacionalisme té una vocació intervencionista que acaba ofegant qualsevol espai de la vida social catalana. I si volem combatre el nacionalisme neces sitem un missatge potent i un projecte global per reconduir una societat desorientada i governada per una classe política autista.
El sentit nacional de la república espanyola
El sentit nacional de la república espanyola
Els nacionalistes catalans han establert –amb el consentiment dels socialist es, que han venut la seva vocació espanyola a canvi de tocar poder a La Moncloa i al Palau de Sant Jaume- un règim de submissió per tots aquells catalans que volem viure en normalitat en la nostra pròpia llengua espanyola: a l'ensenyament la nostra llengua està minoritzada fins assimilar-la a l'anglès, a la política només se l'admet per demanar el vot, no podem fer-la servir en l es nostres activitats professionals privades , si no és amb la corresponent traducció en català –a risc de ser sancionats amb fortes multes - , arreu siguem majoria o minoria, els hispà-parlants hem d'assumir –si no volem ser condemnats com a feixistes- que els que tenen com a llengua pròpia el català tenen més drets que nosaltr es, perquè –tal i com ha proclamat el nou Estatut- aquesta terra és la seva i nosaltres només podem ser bons catalans si acceptem que tenen més legitimitat els que hi eren abans.
El Partit Popular sempre ha defensat –amb diferents estils i intensitats- un mateix discurs de llibertat. Un discurs en defensa del dret de qualsevol català a parlar i fer servir la llengua que vulgui, sense imposar a altr es catalans el que no vol que li imposin a ell. Hem presentat un recurs al Tribunal Constitucional en defensa de la llibertat lingüística. I sempre hem defensat el criteri de que la normalització tenia que passar per fer normal al món públic el que és normal a la societat catalana, garantint que el sistema educatiu ofereixi a tots l es mateixes competències en les du es llengües oficials de Catalunya.
Normalitzar no vol dir imposar als catalans a escoltar música en català que ningú vol es coltar. Amb aquesta visió provinciana i tancada en lloc de promoure la música catalana el que estem fent és facilitar que els catalans escoltin emissores de música que no estan sota la vigilància inquisidora del CAC i de la Generalitat.
Ara el Partit Popular ha presentat una proposta d'eixos per reformar la Constitució ( http://www.pp.es/uploads/docs/DOCUMENTOSPIT/06.12.02.Conclusiones_Conferencia_Modelo_de_Estado.pdf). Una reforma necessària, que només serà possible quan el PSOE perdi les eleccions i faci un canvi de liderat, posant al front a una persona que faci compatible els ideals d'esquerres amb una visió sense complexos d'Espanya com a nació. I en aquest cas, no estaria de més, recuperar el que deia l'antiga Constitució Republicana de 1931: "Artículo 4. El castellano es el idioma oficial de la República., Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en ley es especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional".
A més a més en el seu article 50, la Constitució republicana deia: "Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas r espectivas, de acuerdo con las facultades que se concedan en sus Estatutos. Es obligatorio el es tudio de la lengua castellana, y ésta se usara también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas institucion es docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República".
Posats a fer memòria històrica, potser caldria reviure aquests articles de la Constitució republicana i plantar cara als nacionalismes que ens volen fer ciutadans de segona.
--
laveudecatalunya@gmail.com
Els professors de religió
Els profes sors de religió
No soc sospitós d'anticlericalisme i normalment comparteixo el que defensen els bisbes en matèria de relacions entre església i Estat, però tinc la impressió que en el tema de les relacions laborals dels prof essors de religió no han estat encertats. Els professors de religió han de r espondre als requeriments d'idoneïtat intel·lectual i religiosa de cada confessió. Cosa natural. Doncs ningú pot explicar religió islàmica, jueva o catòlica en contradicció amb el que són aqu estes religions, tal i com ho estipulen les seves respectives autoritats religioses .
El que no és admissible és obviar que la relació entre aquests profes sors i les seves respectives comunitats religioses és una relació laboral. I com tal relació laboral, aquests profes sors tenen uns drets socials reconeguts; entre els quals està el dret a cobrar una indemnització en cas d'acomiadament.
La Constitució garanteix el dret de les famílies a donar als seus fills ensenyament religiós dintre de les escoles públiqu es, sense perjudici de l'aconfessionalitat del sistema educatiu públic. Els tractats internacionals –el Concordat- reconeix que l'Església catòlica ha de escollir el professorat de religió. Com li correspon fer-ho a l es diferents confessions religioses, en el marc dels acords es tablerts amb l'Estat. Però això no pot comportar convertir als professors de religió ni en funcionaris –no ho poden ser, donat que l'Estat és aconfes sional- ni en una mena de paries sense homologació laboral.
El sistema millor hauria estat considerar als profes sors de religió com personal al servei de les diferents confessions, contractat de forma laboral de la mateixa manera que són contractats els prof essors de les escoles concertad es. I a continuació, procedir al finançament d'aquestes places d'acord al sistema de pagament delegat que funciona en el conjunt de l'ensenyament concertat. Aquests professors haurien d' estar homologats des del punt de vista salarial al professorat concertat. I haurien de tenir els mateixos drets i deur es. Deures que comporten l'acceptació de l'ideari confessional de cada religió. Cas d'existir una contradicció entre el prof essor i la seva comunitat religiosa, es podria procedir a l'acomiadament, sense perjudici de que el professor tingués dret a cobrar l'indemnitzaria legalment establerta.
Amb la LOE els professors de religió seran considerats com a treballadors indefinits i –a partir del nou Estatut del Empleat Públic- sobraran triennis a partir dels 24 m esos d'antiguitat. Això no vol dir que no puguin ser acomiadats en el cas que s'enfrontin a l'ideari de la confessió que els ha seleccionat per ensenyar en el seu nom. Només significa que els acomiadaments, que seran competència dels Jutg es i Magistrats de l'Ordre Jurisdiccional Social, comportaran les corresponents indemnitzacions. Potser això obligarà als senyors bisb es a seleccionar millor el professorat i a no caure en l'error de contractar persones que no comparteixen els valors de la religió que volen ensenyar.
