diumenge, de juliol 09, 2006
70 anys d'un assassinat
Imaginem que en una democràcia occidental, les forces de policia detenen de forma il·legal i assassinen al líder de la oposició conservadora. Imaginem que a més a més, des de la majoria parlamentària s'hagués amenaçat al líder de l'oposició. Imaginem que el Govern tingués una reacció ambigua davant d'aquest assassinat i protegís als sospitosos, que a més formaven part d'un dels partits de la majoria parlamentària.
Això és el que va passar el 13 de juliol de 1936. Francesc Cambó, que crec que ni era feixista ni era espanyolista, va publicar a The Daily Telegraph unes reflexions molt interessants. Cambó acusava al Govern republicà de no ser "capaç de complir els sets deures més elementals de manteniment de l' ordre i fer respectar la llei". Un Govern que estava –són paraules del líder de la Lliga- "sota el control absolut dels socialistes, els comunistes i els anarquistes".
Diu Cambó que "Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era impossible circular per les carreteres sense pagar tribut, sota el pretext d´ ajuda pels rojos , als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels nassos de la policia, la qual es veia obligada a contemplar impotent els crims de tota mena que es cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple bandera roja o un puny alçat donaven permís total per robar, cremar o assassinar amb impunitat."
I ens recorda que "l'assassinat del líder monàrquic, senyor Calvo Sotelo, que va ser comès per policia d' uniforme, amb un camió oficial, no va suscitar ni una sola paraula de protesta per part del senyor Casares Quiroga, ni va donar la menor indicació perquè fossin castigats els assassins."
Francesc Cambó feia una reflexió als britànics: "Jo demano a tots els homes raonables que considerin quina seria la seva actitud en el seu país, per no dir a Anglaterra, si el Govern arribés a sotmetre' s a les ordres dels comitès anarquistes i comunistes, i si aquests imposessin, amb l' aquiescència del govern, totes les formes d' abús, violant la Constitució, infringint les lleis i subvertint la justícia; sancionant el crim amb la prohibició explícita que la policia s'oposi als robatoris, als incendis i als assassinats, i destituint tots aquells que no es prestin a col·laborar en aquesta empresa de destrucció nacional; organitzant l´ assassinat dels polítics de l' oposició per policies uniformats i ensorrant l' exèrcit."
La resposta fou un aixecament militar i civil il·legítim i il·legal que va donar lloc a una guerra civil i a una dictadura. Podem i hem de condemnar la resposta, però no hem de manipular els fets històrics fins el punt d'ignorar el problema: la incapacitat de les esquerres moderades de garantir els drets fonamentals dels seus opositors polítics i la feblesa de la cultura democràtica a l'Espanya de la II República. Potser la II República era –formalment- una democràcia, però una democràcia necessita més que una Constitució democràtica –deixant de banda si la Constitució republicana ho era o no- ; necessita demòcrates que acceptin les regles del joc. I això és el que no trobarem en aquella Espanya on Antonio Machado proclamava "Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón"
Europa es buida
El concepte de vella Europa cada vegada té menys de menys de metàfora, a mesura que es posa de manifest una reducció sostinguda de la població, només comparable –segons l'historiador britànic Niall Fergunson- amb la Peste Negra del segle XIV. Actualment 18 països europeus tenen –malgrat l'efecte de les noves immigracions- un creixement natural negatiu; és a dir, més morts que naixements. De fet, cap país d'Europa occidental assoleix una taxa d'equilibri demogràfic.
Alemanya perdrà en la primera meitat d'aquest segle l'equivalent a tota la població de l'antiga República Democràtica Alemanya. Espanya arribarà al 2050 amb menys de 32 milions d'habitants. Cap al 2050 el 42% dels italians tindrà més de 60 anys i casi un 60% no tindrà germans, ni cosins, ni nebots, ni oncles. En el conjunt d'Europa el nombre de pensionistes pujarà un 55%, en tan que la població activa baixarà entre un 8% i un 9%. Cap al 2020 haurem perdut 88 milions d'europeus. I això només és el començament.
No sé si estem enfront de la fi d'Europa com proclama el professor Fergunson –el seu anàlisi el podem trobar a www.aei.org/news20045. Però els signes dels temps són els que són. A Espanya la població infantil –de 0 a 4 anys- és un 42% més reduïda que la gent de 30 a 34 anys. I el cas espanyol –que encara és més greu a Catalunya- reflecteix una situació general a Europa, que no té precedents a la història de la humanitat: un col·lapse demogràfic sense guerres, ni plagues, ni desastres naturals. Un col·lapse d'una civilització que ha optat pel plaer i la satisfacció individual enfront de la reproducció humana, que només es valora com a satisfacció narcisista dels desitjos individuals, convertint els fills en un objecte de consum.
Del col·lapse demogràfic només es salven –segons les estimacions de Nacions Unides- França, Regne Unit, Irlanda i Luxemburg; però aquests països no es salven de l'envelliment de la població. I les conseqüències financeres són terribles. A Europa cap el 2050 hi haurà 75 pensionistes per treballadors actius. A Espanya i a Itàlia les coses aniran pitjor: només hi haurà 1 treballador actiu per cada pensionista.
I mentre les terres europees –com l'antic Imperi Romà- es van buidant poc a poc, en un suïcidi col·lectiu en nom de l'hedonisme, pobles i cultures més joves i potents comencen a penetrar les fronteres, aprofitant que els europeus –com els antics romans- han perdut la voluntat per defensar-se.
Amagar el Tripartit amb odi
Amagar el Tripartit amb odi
Els socialistes i els seus aliats menors són incapaços de fer una campanya electoral en base a la feina feta pel Tripartit. No només pel fet que aquesta feina és perfectament descriptible i, en gran part, herència dels anteriors governs, sinó sobre tot perquè ha arrelat dintre de l'opinió pública –inclosos molts dels votants socialistes i republicans- la imatge que el Tripartit ha estat incapaç de convertir el Pacte del Tinell en un projecte de govern, Les esperances dels electors del Tripartit no es limitaven a tenir un nou Estatut i, de fet, en el cas dels electors socialistes aquesta era una reivindicació menor.
Les esquerres volien governar Catalunya per demostrar que les coses es podien fer diferent i que -a més a més- es podien fer millor. La millor demostració que ni una cosa ni l'altra és el silenci de les esquerres envers la seva pròpia herència. En lloc de parlar de la feina feta, prefereixen centrar els seus missatges en el que és el comodí universal de la política catalana: atacar al Partit Popular. El que importa no és debatre sobre els problemes de la gent o les propostes que presenten els partits; el que volen les esquerres és que el debat es centri en un partit –el Partit Popular- que ni té responsabilitats de govern a Catalunya ni les té al conjunt d'Espanya. La proposta és simple: cal votar als partits del Tripartit per evitar que el Partit Popular pugui influir o participar en un possible govern de CiU. Deixant de banda les protestes de CiU, que com sempre diuen abans de les eleccions unes coses i després fan d'altres, és evident que l'antic Tripartit vol amagar les seves vergonyes demanant als seus votants un acte de fe: no ens heu de votar perquè siguem millors, sinó perquè els altres poden pactar amb el PP, que és el mal absolut.
Si tenim en compte que els mateixos que consideren que el PP és el mal absolut –i que al Pacte de Tinell varen proclamar la seva voluntat de no dialogar amb els popular- ara veuen amb gran simpatia als polítics terroristes de Batasuna, els consideres polítics normals i aposten per dialogar amb ells, ens adonarem que per les esquerres catalanes –i a vegades per una part de CiU- els terroristes de Batasuna són més legítims que la gent del Partit Popular. Les víctimes són culpables i els assassins uns bons nois als quals hem d'ajudar a treure un bon profit polític de deixar de matar.
La resposta intel·ligent és respondre a aquest odi amb respostes concretes i assenyades als problemes reals de la gent normal que viu a Catalunya, que treballa dur i paga els seus impostos i els seus deutes, que no tenen privilegis polítics i que només volen viure millor ells i les seves famílies. Si CiU i el PP són intel·ligents no entraran en el debat sectari de les esquerres i centraran els seus esforços en explicar que Catalunya es mereix, abans de res, un Govern que governi, que sigui capaç de governar-se a si mateix, i que no estigui tot el dia creant problemes on no hi ha. Un Govern que gestioni bé els problemes i els recursos col·lectius, sense convertir el país en una caixa d'experiments per progressistes de disseny.
