diumenge, de juliol 09, 2006
70 anys d'un assassinat
Imaginem que en una democràcia occidental, les forces de policia detenen de forma il·legal i assassinen al líder de la oposició conservadora. Imaginem que a més a més, des de la majoria parlamentària s'hagués amenaçat al líder de l'oposició. Imaginem que el Govern tingués una reacció ambigua davant d'aquest assassinat i protegís als sospitosos, que a més formaven part d'un dels partits de la majoria parlamentària.
Això és el que va passar el 13 de juliol de 1936. Francesc Cambó, que crec que ni era feixista ni era espanyolista, va publicar a The Daily Telegraph unes reflexions molt interessants. Cambó acusava al Govern republicà de no ser "capaç de complir els sets deures més elementals de manteniment de l' ordre i fer respectar la llei". Un Govern que estava –són paraules del líder de la Lliga- "sota el control absolut dels socialistes, els comunistes i els anarquistes".
Diu Cambó que "Els crims polítics i socials eren el pa de cada dia. Era impossible circular per les carreteres sense pagar tribut, sota el pretext d´ ajuda pels rojos , als bandits que robaven els viatgers davant mateix dels nassos de la policia, la qual es veia obligada a contemplar impotent els crims de tota mena que es cometien en nom de la teoria revolucionària. Una simple bandera roja o un puny alçat donaven permís total per robar, cremar o assassinar amb impunitat."
I ens recorda que "l'assassinat del líder monàrquic, senyor Calvo Sotelo, que va ser comès per policia d' uniforme, amb un camió oficial, no va suscitar ni una sola paraula de protesta per part del senyor Casares Quiroga, ni va donar la menor indicació perquè fossin castigats els assassins."
Francesc Cambó feia una reflexió als britànics: "Jo demano a tots els homes raonables que considerin quina seria la seva actitud en el seu país, per no dir a Anglaterra, si el Govern arribés a sotmetre' s a les ordres dels comitès anarquistes i comunistes, i si aquests imposessin, amb l' aquiescència del govern, totes les formes d' abús, violant la Constitució, infringint les lleis i subvertint la justícia; sancionant el crim amb la prohibició explícita que la policia s'oposi als robatoris, als incendis i als assassinats, i destituint tots aquells que no es prestin a col·laborar en aquesta empresa de destrucció nacional; organitzant l´ assassinat dels polítics de l' oposició per policies uniformats i ensorrant l' exèrcit."
La resposta fou un aixecament militar i civil il·legítim i il·legal que va donar lloc a una guerra civil i a una dictadura. Podem i hem de condemnar la resposta, però no hem de manipular els fets històrics fins el punt d'ignorar el problema: la incapacitat de les esquerres moderades de garantir els drets fonamentals dels seus opositors polítics i la feblesa de la cultura democràtica a l'Espanya de la II República. Potser la II República era –formalment- una democràcia, però una democràcia necessita més que una Constitució democràtica –deixant de banda si la Constitució republicana ho era o no- ; necessita demòcrates que acceptin les regles del joc. I això és el que no trobarem en aquella Espanya on Antonio Machado proclamava "Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Una de las dos Españas ha de helarte el corazón"
