dimarts, d’agost 01, 2006
La guerra bruta de Hezbol·là
La guerra bruta de Hezbol·là
La distinció entre combatents i civils és molt antiga, tot i que des del punt de vista del dret de guerra –ara dit, pel llenguatge políticament correcte, dret humanitari- neix amb les convencions de l'Haia i de Ginebra. En essència, el que venen a dir aquestes convencions és que cal distingir els combatents dels civils: els primers combaten i són objecte legítim dels atacs dels seus enemics. Els no combatents no haurien de ser objecte d'atacs.
Cal recordar que en cap de les guerres que hi ha hagut al món s'han respectat aquestes normes. Els bloquejos navals contra les potències centrals a la I Guerra Mundial, la guerra submarina indiscriminada de la marina imperial alemanya o els bombardejos sobre poblacions civils a la II Guerra Mundial són exemples de la feblesa de les normes de guerra quan s'enfronten a la necessitat militar de derrotar l'enemic o de no ser derrotat per l'enemic.
El problema radica en que Hezbol·là –per raons militars- no respecta aquesta distinció: no ha fa quan utilitza ambulàncies protegides per les convencions internacionals com a transport militar; no ho fa quan ubica les seves instal·lacions militars i les seves bateries en mesquites i hospitals o en mig de zones poblades per població civil. Les armes de precisió no poden fer miracles. És impossible no provocar víctimes civils quan la població civil es converteix en escut humà –voluntari o no- d'una de les parts en conflicte.
Els atacs israelians provoquen víctimes civils, la qual cosa és immoral i condemnable. Però també és immoral i condemnable –i això els progres no ho veuen perquè estan cecs pel seu odi als Estats Units i a Israel- protegir-se darrera de la població civil per atacar Israel. No és admissible convertir als civils en escut humà per inutilitzar la superioritat militar israeliana.
En tot cas, Israel actua –per comparació a altres Estats enfrontats a situacions similars- amb molta més contenció. Comparem el que varen fer els russos a Xexènia a les dues darreres guerres. No varen tenir cap respecte pels civils i es van dedicar a bombardejar sistemàticament les ciutats i els pobles- . Com ho varen fer, per cert, a l'Afganistan. Però en aquests casos els progres no varen obrir la boca.
És difícil respectar els valors morals quan et trobes en guerra. Però les democràcies no poden fer la guerra com la fan els enemics de la democràcia. A fi de comptes els valors només valen quan els defensem en situacions difícils.
Les paraules d’Aznar
Les paraules d'Aznar
La premsa del regim afirma com un sol home que Aznar ha demanat que la OTAN bombardegi el Líban. Però Aznar no va dir mai això. Va dir que si Israel fos membre de la OTAN, en les actuals circumstàncies, seria justificable l'aplicació de les previsions de la Carta del Atlàntic Nord i l'aplicació de les mesures militars necessàries per derrotar als terroristes i garantir la seguretat de les fronteres.
Imaginem que Espanya fos víctima d'uns atacs terroristes des del territori d'un Estat sobirà, amb el consentiment –encara que passiu- del govern d'aquest Estat. És evident que Espanya tindria legitimitat –d'acord amb el dret internacional- per utilitzar la força militar per defensar-se i que podria demanar auxili als seus aliats de la OTAN.
Cal tenir en compte que les operacions militars israelianes són molt menys dures que les protagonitzades per l'exercit turc a les seves fronteres al Kurdistan. I no deixa de ser curiós que els mateixos que surten al carrer per condemnar a Israel, siguin els defensors de l'entrada de Turquia a la Unió Europea.
El cas de Zapatero és paradigmàtic d'aquest progressisme de disseny: menysprea a Israel per les víctimes civils de les seves operacions militars al Líban, alhora que s'abraça amb Turquia.
Però la premsa del règim no diu res d'aquestes contradiccions. Perquè forma part d'un bloc hegemònic que té com a objectiu estratègic adormir als espanyols amb la beateria bobalicona del "buenismo".
