dimarts, d’octubre 03, 2006
El joc de les enquestes
El joc de les enquest es
Els mitjans informatius acostumen en temps electoral a publicar enquest es. Aquestes enquestes es converteixen en el suport de prediccions sobre els possibles resultats electorals i són assumid es com quelcom objectiu, marcant en bona mesura l'agenda política de la campanya.
El problema és que les bones enqu estes són cares i que els mitjans informatius –per raons econòmiques - intenten treure prediccions electorals fiables, en matèria d'escons, amb unes mostr es de tot insuficients per arribar a aquests resultats.
Cal tenir en compte que mai publiquen les dades d'aqu estes enquestes –a diferència del CIS o del CEO-. Només un r esum on cada mitjà presenta una determinada lectura d'aquest es dades, sense possibilitat de contrast. No hi ha cap impediment legal o tècnic perquè els mitjans publiques sin a Internet l'informe complet i totes les dades. Sovint no publiquen ni l es dades de record de vot –que és un element fonamental per poder fer una ponderació de l'anomenat vot amagat o de l es no respostes-.
Ara està de moda fer enquest es de 1000 persones. Si es fa un repartiment proporcional, a Girona, Lleida i Tarragona li corr esponen 100 per província, amb un marge d'error tant gran que fa que qualsevol pronòstic sigui una pura especulació. Si es fa un repartiment no proporcional, tens dos problemes: primer) amb 1000 persones, per molt d esproporcional que facis la mostra, sempre tindràs un enorme error a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona; i segon) has de ponderar els r esultats per tenir en compte el pes de Barcelona, el que incrementa encara més el marge d'error.
Cal tenir en compte que, en general, totes les enqu estes mostren sempre una desviació (per dalt o per baix) de l es persones que diuen que van votar PSC, CiU, ERC, PP i ICV. Aquesta des viació és molt important i tendeix a perjudicar al Partit Popular de Catalunya, afavorint a la resta –molt en particular a IC i a ERC-.
La principal trampa que fan els mitjans és en la presentació del marge d'error de l'enqu esta. Amb 1000 persones, la mostra ens dóna un marge d'error del 3,16%, però només per les dades globals de tota Catalunya. En canvi, els mitjans ens presenten la predicció de repartiment d'es cons com si tinguessin aquest marge d'error, quan, en realitat, el marge d'error és molt més gran. L es submostres amb les quals es fan les estimacions d'escons són massa petites per fer prediccions d' escons. I això els mitjans ho saben, però ho amaguen. Mai expliquen els marges d'error reals de les seves prediccions.
La trampa de les enquestes del CEO és de naturalesa diferent. Ells no fan projecció de les dades i es limiten a publicar el vot directe, això si amb totes les dad es de l'enquesta. Afirmen que els partits poden fer les seves pròpies estimacions de vot. Casualment, el vot directe sempre perjudica al Partit Popular. És una es tratègia que varen començar a aplicar als estudis electorals de l'Ajuntament de Barcelona i que el CEO ha assumit, trencant la tradició del CIS. El r esultat és que el Partit Popular sempre surt el darrer en intenció de vot i que després –quan es compten els vots- té molts més vots.
Cal una regulació de les enquest es electorals que obligui als mitjans a publicar en Internet totes les dades de les seves enquestes . I cal exigir al CEO que es mulli i faci un treball estadístic d'estimació del vot.
Els errors de Mas
Els errors de Mas.
A aquest es eleccions es parla més de amb qui governar que de com governar o de quins seran els continguts reals de l'acció de govern. Els partits del Tripartit han estat intel·ligents al situar el debat sobre les coalicions com a cortina de fum per amagar les seves pròpies febleses . CiU ha caigut de quatre potes en l'es tratègia dels seus adversaris. Dedica més temps a afirmar que no pactarà mai amb el PP que no a criticar al Tripartit. I sobre tot, es troben davant d'un parany estratègic del que no saben com sortir: per un costat insisteixen en que cal acabar amb el Tripartit perquè ha estat un desastre –cosa que comparteixo- però d esprés no porten aquesta afirmació a la seva lògica conseqüència, que seria treure als partits del Tripartit del Govern de la Generalitat.
Mas només afirma que amb el PP no pactarà res . Deixant de banda el valor d'aquestes declaracions, vista l'experiència històrica del pragmatisme amb que CiU modifica les sev es postures dogmàtiques segons els vents, i atesa la impossibilitat de treure majoria absoluta, les paraules de Mas impliquen que CiU vol mantenir en el poder a part del Tripartit. I això afebleix –i molt- la credibilitat de l es seves crítiqu es al desastre del Tripartit. No són coherents.
Als membres del Tripartit ja els convé una campanya retòrica, perquè els permet obviar el que han estat aquests tr es anys de govern. Pensen que una baixa participació, malgrat el creixement que pugui tenir CiU, els permetrà sumar els 68 diputats per mantenir la seva coalició. CiU pensa que el seu problema està en recuperar els votants més nacionalistes que varen anar-se cap a l'abstenció o cap a ERC. El que obliden és que entre 2003 i avui hi ha hagut tres anys de d esastres, on ERC ha jugat un paper molt important. La recuperació dels votants perduts cap a l'abstenció o cap ERC no vindrà tan per abandonar el nacionalisme pragmàtic com per pr esentar a ERC com un partit gens fiable com partit de govern.
El drama de CiU és que no poden atacar a fons als seus potencials socis. Encara creuen que ERC està oberta a fer pactes amb ells. I encara creuen que els socialist es catalans obeiran les ordres de Moncloa de deixar governar la llista més votada. Aquest es il·lusions poden caure de forma dura i sense contemplacions si el Tripartit suma 68. Això seria la fi no només de la carrera política de Mas, sinó de la jove guàrdia de talibans que dirigeixen la seva campanya electoral.
