dimecres, de desembre 13, 2006
Re: Entre Argèlia i Marroc
La feblesa nord-americana
Els progressistes europeus semblen molt satisfets –els nostres en primera fila- per les dificultats nord-americanes per crear un nou ordre geopolític a l'Orient Mig. Per alguna ignota raó, creuen que la derrota nord-americana enfront dels islamites representarà l'obertura d'un camí per la reconciliació. Creença absurda, perquè la jihad internacional que ha encetat Añ-Qaeda no aspira només a expulsar alls Estats Units d'Iraq. Vol derrotar als occidentals en tots els fronts, vol destruir l'Estat d'Israel i vol imposar el seu totalitarisme a qualsevol indret del món on els musulmans siguin majoria.
El problema dels nord-americans no és la opinió progressista europea, que els importa poc o res, sinó la feblesa de la voluntat política d'aquest gran país, que vol fruir dels avantatges del liderat mundial sense assumir els costos d'una política imperial global. Els nord-americans del segle XXI no tenen l'esperit de ferro que va fer possible la conquesta de l'oest o la victòria dels aliats a les dues guerres mundials. Han perdut la capacitat de sacrifici que tenien els seus avantpassats. Ara volen victòries fàcils, barates i sense baixes pròpies.
Només des d'aquesta perspectiva es entendre la pretensió –expressada pel Grup de Treball bipartit presidit per James Bakes- de terminar la guerra civil renunciant a democratitzar el país. La seva proposta implica donar als sunites i als antics amics polítics del dictador Saddam Husseim part dels objectius polítics que estan defensant amb el terrorisme: una quota de poder major que la que li correspon en aplicació del principi un home un vot- . I implica renunciar a guanyar la guerra, perquè no es vol assumir que per guanyar aquesta guerra cal derrotar no només als terroristes sinó també als seus aliats –Iran i Síria- . Com no es vol estendre la guerra a aquests dos països, és impossible que en el marc d'una guerra limitada els nord-americans puguin derrotar a uns terroristes que disposen de reraguardes segures.
Per altra banda, una campanya clàssica de contrainsurgència requeriria, segons els estudis del Pentàgon, centenars de milers de tropes addicionals tant americanes com iraquianes, a més d'unes forces policíaques molt potents. Més enllà de la dificultat de disposar de forces iraquianes d'aquestes dimensions en un termini de temps raonable, aquesta via comportaria un increment encara més gran de les costos econòmics i humans del conflicte pels propis Estats Units.
La retirada dels nord-americans –defensada pels progres occidentals- destrossaria la democràcia iraquiana i obriria les portes a una guerra civil total. Més possibilitats té una major implicació de les forces nord-americanes en l'entrenament i assessorament de les forces iraquianes, així com a part de unitats mixtes. Però tampoc promet miracles a curt termini, donat que no és previsible disposar d' exèrcit iraquià estable i competent abans de 10 anys.
Alguns progressistes pensen comprar la benvolença d'Iran permetent que pugui mantenir el seu programa d'enriquiment d'urani, pas previ per posseir armes nuclears. De la mateixa manera, estan disposats a comprar als sirians, a canvi de abandonar a la seva sort la democràcia libanesa, que esdevindria un protectorat de Damasc. Cap d'aquests dues propostes garanteix la pau. Només dóna més força als enemics d'Occident per poder seguir els seus plans de domini geopolític d'Orient Mig i de destrucció d'Israel. Com diu Soeren Kern del Grup d'Estudis Estratègics (( www.gees.org) la política exterior progressista és un "cinisme per guanyar temps i renunciar a oportunitats amb alts riscos però que potencialment donarien grans rèdits", apostant per la pau a curt termini enfront de la seguretat a llarg termini. Només guanyarem la seguretat que necessitem –per nosaltres i per les futures generacions- si derrotem als islamistes en aquesta guerra global que es va obrir arran l'11S.
