diumenge, de febrer 25, 2007
Professors de religió, vocació de funcionaris
Els professors de religió volen convertir la seva relació laboral especial –com a representants de l'església catòlica o de qualsevol altra confessió que tingui pactat aquest dret amb l'Estat- en una relació laboral normal amb l'Estat. I això comporta un risc molt greu per l'ensenyament de la religió a les escoles. Perquè si els professors de religió tenen una relació laboral ordinària, això implicarà que els seus deures professionals estan marcats per l'estatut dels treballadors ni no pas per les exigències de les seves respectives religions.
Dit amb poques paraules. Un professor de religió podrà exigir mantenir el seu contracte malgrat que en la seva vida privada es comporti en clara contradicció amb les normes de la seva confessió. I això, que és normal en qualsevol relació laboral –perquè la relació laboral no pot afectar a la llibertat de consciència dels treballadors- quan s'aplica a la relació especial dels professors de religió, buida de contingut el dret dels pares i de les confessions religioses a oferir a les escoles un ensenyament religiós coherent amb la seva fe.
Altra cosa és que els professors de religió hagin de tenir tots els drets a rebre les justes compensacions en cas de ruptura del contracte. Però això no es pot confondre amb convertir la relació laboral especial –terme que ha desaparegut en el nou decret que regula l'ensenyament de religió- en una relació laboral normal amb l'Estat. Perquè l'Estat aconfessional no és qui per decidir si una persona és o no adient per donar classes en nom d'una determinada confessió.
Qui vulgui ser professor de religió ha de ser conscient que la seva feina professional té una naturalesa lligada a la realitat de la seva confessió. I és evident que la seva idoneïtat –com ha reconegut el Tribunal Constitucional- no es pot limitar a una valoració de mèrits acadèmics, ni que una vegada s'hagi acceptat aquesta idoneïtat sigui quelcom vitalici que no pugui ser objecte de supervisió per part de les autoritats de la respectiva confessió.
--
laveudecatalunya@gmail.com
La vice-presidència voladora
Segons informa www.e-noticies.com el conseller de vice-presidència, el Molt Honorable Carod-Rovira, ha fet un viatge institucional a la Índia amb 19 alts càrrecs i 3 empresaris. Deixant de banda com s'han seleccionat aquests 3 empresaris i la qüestió de si el cost del seu viatge ho paguen ells o ho paguem tots els catalans, resulta una mica sorprenent la proporció establerta entre els polítics i els membres de la societat productiva catalana. Cosa que pot indicar que el viatge té més de projecció política que no de recerca de nous mercats, que com seria desitjable. Amb aquestes proporcions no ens ha de sorprendre pas que els resultats del periple oriental d'en Carod no vagin més enllà de les fotografies que s'ha fet el Molt Honorable a les llunyanes terres índies.
Pel que sembla, el Conseller de la vice-presidència intenta amagar la manca de competències reals i de pes polític al Segon Tripartit amb una important activitat turística. Qui no mana viatja. Segurament molts dels seus socis i potser dels seus propis col·legues de partit prefereixen tenir-lo ocupat en viatges que no fent política a casa nostra. A fi de comptes, veus autoritzades d'ERC han arribat a dir que en un país normal Carod no seria polític sinó intel·lectual. Una forma ben fina de justificar que el regne d'en Carod no és d'aquest món i que, per tant, no sempre entén les necessitats objectives de la política real.
Ara ens anuncien que en Carod anirà a Suïssa per intentar –segons es diu amb els bons oficis del Marqués de Samaranch- que el Comitè Olímpic Internacional permeti la participació de Catalunya en l'esport olímpic de forma diferenciada a la resta d'Espanya. No cal ser un profeta per avançar que aquest viatge només servirà perquè el COI li expliqui a Carod que les regles olímpiques no permeten acceptar secessionismes esportius, fora del cas de que un Estat no tingui selecció esportiva integrada. Com no és el cas d'Espanya, el COI té les mans lligades. Carod tindrà la seva foto i una oportunitat per comprar xocolata i formatge suïs, però tornarà amb les mans buides.
