dilluns, de desembre 25, 2006
Recordant la invasió d’Hongria
Recordant la invasió d'Hongria
No és casualitat que els comunistes catalans, tant amant dels records i de la memòria història, no hagin fet cap comentari al 50 aniversari de la invasió russa d'Hongria al 1956. Fa 50 anys, els exercits soviètics envaïen Hongria per ofegar en sang el crit de llibertat dels hongaresos, que havien gosat proclamar el seu dret a governar-se lliurement.
Seria divertit veure com els comunistes catalans –que ara es diuen ecosocialistes- justifiquen el suport que varen donar –en aquells dies no es parlava encara d'eurocomunisme- a la sagrada causa dels soviets. Els camarades comunistes catalans varen posar-se firmes en favor de la brutalitat soviètica, en un exercici de stalinisme del que mai s'han penedit –a diferència dels seus camarades italians o francesos- .
A Catalunya l'aniversari ha passat desapercebut, amb un silenci molt típic en una societat anestesiada pels valors políticament correctes. Només algunes persones valentes, com Eduard Escartín a La Razón, han gosat recordar a Saura els seus antecedents estalinistes.
No voldria terminar l'any sense recordar als milers d'hongaresos que varen morir per la causa de la llibertat i als més de 200.000 que es varen exiliar per fugir del paradís comunista que defensava el PSUC.
Potser encara estem a temps perquè el Sr. Saura faci un acte de constricció i reconegui abans del cap d'any –encara que sigui amb 50 anys de retard- les responsabilitats del PSUC –del que és hereu polític IC- en la legitimació política d'aquesta invasió criminal.
Seria un gest d'honestedat política. Mentre no ho facin tot el que diguin sobre la memòria històrica no és altra cosa que una comèdia política per consum d'unes generacions que no coneixen la Història.
Les paraules del Rei
Les paraules del Rei
El Rei d'Espanya, Joan Carles I, en el seu discurs de Nadal ha expressat el que mols espanyols –votants del PSOE i del PP- pensen: que Espanya és una Nació, que la seva condició de Nació és patrimoni de tots els espanyols i que la fi del terrorisme només pot ser legítima en el marc de l'Estat de Dret i de les lleis. Ni un comentari, ni de passada, que pugui interpretar-se com a suport directe o indirecte a les posicions dels qui creuen que es pot compensar a ETA amb beneficis polítics.
El Rei afirma la vigència de la Constitució que "és de todos y para todos, producto del más amplio consenso entre españoles" i recorda que "las claves de nuestra modernización han sido la reconciliación, la concordia, la generosidad y la común voluntad de construir una España democrática, de todos y para todos, producto del más amplio consenso entre españoles". Tot molt lluny de l'esperit de trencament i de la memòria històrica selectiva de la que fa gala el Govern Zapatero i els seus socis nacionalistes i comunistes.
En front de la temptació zapaterista de canviar el model d'Estat en contra de la voluntat dels espanyols que creuen que Espanya és una Nació, el Rei aposta per assolir "el más amplio consenso y el apoyo del conjunto de la sociedad, a asegurar la mejor solución a las principales preocupaciones de los ciudadanos, siempre en el marco de nuestra Constitución".
I afirma –sense ambigüitats- que "en democracia, la única respuesta a la extorsión, la coacción y la violencia es la que resulta de la primacía de la Ley y del Estado de Derecho". Demana a continuació que tots els partits treballin per "lograr la unidad y la cohesión para desplegar todos los esfuerzos que nos permitan alcanzar, juntos, el objetivo irrenunciable de poner fin al terrorismo, dentro del pleno respeto a la Constitución".
En una monarquia parlamentària el Rei no governa, però la seva veu té un pes moral que no es pot negar. Prova d'això és la rapidesa amb que els socialistes han afirmat la vigència del Pacte contra el Terrorisme. Paraules buides pronunciades per uns polítics que, des de fa molts mesos, han decidit que han d'aprofitar com sigui l'escenari polític creat per la convulsió dels atemptats del 11 de març del 2004 per llançar una revolució constitucional que trenca els consensos fonamentals sobre els quals es va fer la transició democràtica espanyola. El Rei ha parlat, però ens toca als ciutadans defensar amb els nostres vots el patrimoni comú que Zapatero vol malbaratar per guanyar-se el vot dels nacionalistes i dels comunistes i per aconseguir que ETA, una vegada assolits part dels seus objectius polítics, abandoni la lluita armada.
--
laveudecatalunya@gmail.com
L’estalinisme d’ERC
L'estalinisme d'ERC
Una cosa és fer pagar quotes "voluntàries" als càrrecs polítics del Govern o de l'administració pública –el personal eventual de confiança- i una altra de molt diferent fer pagar aquestes quotes a qualsevol càrrec directiu de l'administració escollit per concurs de mèrit o per nomenament directe per part del Govern o d'una Conselleria o d'un ens autònom o empresa pública. ERC ha confós la confiança política amb la naturalesa partidista del càrrec. Ha confós govern i partits amb direcció de l'administració pública. I ho ha confós perquè, en el fons, té la mateixa concepció de l'administració pública que podien tenir els falangistes, quan varen fusionar els càrrecs orgànics del moviment amb els càrrecs de l'administració.
Un directiu de l'administració que ocupa un càrrec nomenat directament no sempre té ni ha de tenir una vinculació partidista amb el govern de torn. Per exemple, el cap de l'Estat Major o la majoria dels càrrecs de l'exercit són persones que no tenen adscripció partidista, amb independència de que a més a més no puguin, per la naturalesa de la funció militar, tenir cap militància política. El mateix podríem dir dels jutges o dels fiscals. Aplicant la tesi d'ERC, aquests senyors haurien de passar per caixa –si ERC tingués la capacitat de decidir aquests nomenaments- . Posats a fer comparacions, seria el mateix si IC cobrés quota a tots els càrrecs de la policia autonòmica nomenats per concurs de mèrit o de forma directa.
Una cosa és la confiança del govern i una altra la vinculació de les persones nomenades dins de l'administració als partits. Una cosa és el Govern, altra l'administració i una altra els partits. ERC ho confon tot. Com feien els falangistes a Espanya o els soviètics a la vella URSS. I a sobre volen fer-nos creure que això és un exercici d'ètica. Quan no és altra cosa sinó una manifestació d'estalinisme. Cosa molt coherent amb els antecedents polítics de bona part dels seus dirigents.
Potser seria hora que el President José Montilla fes alguna cosa per garantir que l'administració catalana no es converteix en una mena de reserva de caça pels partits que composen el Tripartit. Seria un bon regal de Nadal que Montilla poses en el seu lloc, per segona i no última vegada, als il·luminats d'ERC.
