diumenge, de juliol 02, 2006
La veritat per ZP
He deixat passar uns dies per llegir amb més tranquil·litat la declaració del president Rodríguez Z sobre l'inici de les conversacions amb ETA. La he llegida vàries vegades. I sempre arribo a la mateixa conclusió. Rodríguez Z diu una cosa i el seu contrari, de tal forma que no hi ha possibilitat que un ciutadà normal pugui esbrinar que ha dit.
Ha estat un exemple de teatre polític. El president va dir unes paraules per tal que els que les escoltaven les interpretessin d'acord amb els nostres propis desitjos. Una estratègia de l'ambigüitat que vol mantenir les expectatives de qualsevol persona de bona voluntat, amb independència de les seves particular idees polítiques sobre els continguts materials de la negociació amb ETA.
Rodríguez Z és un bon professional de la manipulació. Al llarg d'aquests anys a Catalunya ha enganyat a tots: a la majoria nacionalista del Parlament, al PSC, a ERC, al proper ex-president Maragall.... i és molt possible que els propers mesos ens permetin descobrir que també ha enganyat a Artur Mas i a CiU. El dialoga i pacta amb la voluntat de fer girar les interpretacions dels pactes d'acord amb els seus interessos. Per Rodríguez Z les paraules no tenen correspondència amb la realitat, només són eines per modificar les percepcions i voluntats de la gent.
Això explica que –com va passar al llarg del procés de reforma de l'Estatut català- no sigui possible determinar amb precisió que ha dit el president Rodríguez Z. Diu les coses de forma tan calculadorament ambigua que no hi ha manera de determinar si està o no a favor de l'autodeterminació, si està o no a favor de la legalització de Batasuna abans de la dissolució d'ETA, si està o no a favor de l'annexió de Navarra pel País Basc... Si agafem les seves paraules textuals, podrem trobar cites que ens permetin –segons les interpretem- afirmar –com hem dit abans- una cosa i el seu contrari.
Rodríguez Z no menteix perquè el seu pensament està més enllà de la veritat i de la mentida. La referència ja no és l'adequació del pensament a la realitat, sinó la construcció de la realitat amb la manipulació del llenguatge. O el que és el mateix, la destrucció del pensament com a instrument per parlar amb objectivitat de les coses que conformen el nostre món. La realitat ja no existeix sinó és en funció dels interessos del poder. La qual cosa vol dir que, en funció de les circumstàncies, si la realitat realment existent no agrada es pot inventar, amagant-se tot allò que molesta. Hem passat, doncs, del "los españoles se merecen un gobierno que les diga la verdad" a afirmar que la veritat és només el que interessa al govern.
Torna la batalla de Gràcia
Torna la batalla de Gràcia
Fa un any vaig escriure que una bomba al consultat italià a Barcelona era l'anunci d'un esclat de violència radical a Gràcia. Molts lectors hem varen acusar de criminalitzar els moviments alternatius. I com tots recordaran, al final varen tenir una onada de violència a les festes de Gràcia, protagonitzada pels que creuen que una bona causa –la seva- justifica trencar les normes legals de convivència ciutadana. En aquell temps vaig denunciar la incapacitat dels progres per posar-se en la pell del ciutadà normal i per fer el que el ciutadà normal demana: posar ordre a la ciutat sense complexes, defensat amb les porres i les sancions el dret de les persones que compleixen les lleis a viure amb tranquil·litat en les seves llars i en els seus carrers i places.
Ara tornem a veure indicis de que aquest estiu pot reproduir –potser de forma encara més agreujada- les kale borrokas de l'estiu passat. I una vegada més, els nostres progres han aconseguit que la notícia no sigui la detenció i posada a disposició judicial dels vàndals –molts d'ells de procedència estrangera- sinó el fet que la policia autonòmica va arribar tard i va actuar amb més fermesa contra els veïns que contra els violents. De la Guàrdia Urbana no hi havia notícies perquè la seva actuació va ser perfectament descriptible.
La consellera Tura –en un exercici de retòrica progre- va proclamar que preferia que la policia arribés tard a un Estat policial. Sra. Tura, que l'alternativa no és entre el compliment de la Llei i un Estat policial, sinó entre l'Estat de Dret i l'anarquia o la llei de la selva.
Una vegada més les administracions públiques i els polítics varen mirar-se amb perplexitat l'espectacle de "cotxes creuats a la calçada, barricades amb contenidors i pneumàtics cremats". Els veïns, d'acord amb el seu dret a la pròpia defensa, varen respondre llançant aigua des dels balcons i escridassant als radicals.
De 20 a 40 brètols poden encendre la violència a Gràcia, no hi ha detencions, la gent normal es queda sense llum per unes hores (els vàndals havien sabotejat un transformador) i els responsables polítics –el Tripartit municipal i el que queda del Tripartit autonòmic- es llances els trastos al cap per veure. Curiosament, en aquest cas, la Sra. Mallol no ha obert la boca.
