diumenge, de setembre 03, 2006
La falsa equidistància d’ERC
La falsa equidistància d'ERC
La gent d'ERC quan s'apropen eleccions comencen a llançar –una vegada més- el missatge de l'equidistància entre CiU i PSC. La realitat –la realitat dels seus actes- és ben diferent. Perquè l'equidistància en l'eix nacional no ho és tot, ni molt menys. Quan cal plantejar-se polítiques més enllà de la llengua i la identitat ens trobem amb una ERC molt abocada cap a posicions esquerranes i contràries al sentit majoritari dels votants de CiU. ERC és un partit d'esquerres, que per on passa intenta –no només amb les paraules- superar al PSC en les dèries progressistes i intervencionistes. Certament, a CiU hi ha gent que té tendències social-demòcrates, però la majoria dels seus votants no responen a aquest perfil. De fet, molts dels antics votants de CiU, que varen apostar al 2003 per ERC com estratègia per donar un missatge a CiU, han descobert que el preu –el trienni de Tripartit- surt molt car.
Si mirem les opcions reals d'ERC –a les corporacions locals, a la Generalitat i a la política espanyola- veurem que la seva opció de fons és intentar sumar-se al bloc progressista. Com és natural, presentant aquestes opcions com el resultat de la seva capacitat per portar als socialistes a les seves pròpies posicions. Però cal recordar que aquestes posicions, més enllà de les qüestions d'identitat nacional, són posicions esquerranes.
En tots els moments i llocs importants –les excepcions locals, que existeixen, no modifiquen el mapa estratègic d'ERC- els republicans han donat suport a les esquerres i als socialistes. Ara tornen a fer el discurs de sempre, parlant de la seva equidistància. Però els fets del passat i del present indiquen que –més enllà de l'atac de banyes de l'Estatut- el seu futur està lligat als socialistes. Per dues raons. La primera, perquè aspiren a destrossar CiU. I pensen que la millor manera de destrossar a CiU és fer-la suportar anys i anys de desert polític. La segona, perquè són molt radicals des del punt de vista dels seus plantejaments esquerrans. Molt més que els socialistes i molt propers als plantejaments d'IC.
Els nacionalistes catalans de centre i de centre-dreta que votin a ERC estaran donant suport a Montilla. Com va passar al 2003. Si no volen Tripartit votar ERC no és una opció viable, a la vista de la història i dels plantejaments reals dels dirigents d'ERC.
Una davallada d'ERC beneficiarà a CiU i perjudicarà a les possibilitats d'un nou Tripartit. Certament, pot donar-se el cas que CiU no tingui per si mateixa els diputats necessaris per formar majoria. I és molt probable que, en aquest cas, sigui el PP, una vegada més, qui garanteixi l'estabilitat política. Potser això és molest per aquests votants més nacionalistes, però s'han de preguntar que és pitjor: un govern de CiU amb suport del PP o tornar –una vegada més- a les disbauxes i el caos del Tripartit.
A Catalunya hi ha una majoria de votants –nacionalistes i no nacionalistes- que no volen més experiments ni més Tripartit. Les seves opcions només poden ser CiU i PP.
