dissabte, de maig 12, 2007
L’engany de l’habitatge (JUEVES)
L'engany de l'habitatge
Els progressistes segueixen amb el seu discurs tradicional de que només ells poden garantir que el dret a l'habitatge i que les polítiques conservadores només serveixen per promoure l'especulació.
Les dades posen de manifest aquesta mentida. Amb els socialistes l'esforç de les famílies per comprar un habitatge supera de nou el 40% de la seva renda, posant-se en els nivells més alts dels darrers 12 anys. Sempre que a Espanya governen els socialistes, l'esforç de les famílies s'ha situat per sobre del 40% dels seus ingressos, mentre que quan els governs han estat del Partit Popular, aquest s'ha mantingut per sota d'aquesta xifra. Així, des de 1990 fins a 1995 l'esforç de les famílies va oscil·lar entre un 68,9% (de 1991) i un 42,9% (de 1995), mentre que durant els governs populars aquesta oscil•lació va estar entre el 37,6% (de 1996 i 2003) i el 28,8% (de 1999), és a dir, sempre per sota del 40%.
Per altra banda, tenim el fet que la construcció d'habitatge social a Catalunya molt per sota de la mitjana espanyola. Segons les estadístiques del Ministeri de Foment, Catalunya va iniciar a l'any 2004, 6.390 habitatges de protecció oficial que representa un 6,64% dels habitatges totals iniciats. L'any 2005, teòricament es situa en 6.932, amb un total acumulat aquests dos anys de 13.322 Així, entre 2004 i 2005 Catalunya es situa molt lluny de les comunitats capdavanteres en construcció d'habitatges, com la Comunitat de Madrid ( 37.502), Andalusia (26.746), o la Comunitat Valenciana (13.670), aquesta darrera amb la meitat d'habitants que Catalunya. Però si la dada és els habitatges de protecció oficial construit sobre el total, Amb les dades d'habitatge protegit sobre el total construït, Catalunya és la dotzena comunitat autònoma (6,64%), encapçalant el ranking País Basc (27,29%) i Madrid (21,88%).
A més, si calculem aquestes xifres en relació a les noves famílies, Catalunya baixa al trezè lloc, ja que només construeix 16 habitatges per cada cent nous matrimonis realitzats (dada més aproximada de càlcul de noves unions), en comparació als 37 de Navarra, els 46 de Castella – La Manxa, o els 35 de la Comunitat de Madrid.
El Tripartit no té cap credibilitat en polítiques d'habitatge. Les promeses del Tinell varen quedar-se en el camí. Amb les dades de finalització d'habitatge protegit, la Generalitat va construir en l'anterior mandat 11.431 habitatges de protecció oficial (fins a març de 2006), molt lluny dels 42.000 habitatges promesos per Maragall a la campanya, com a una de les seves propostes estrella i que es va signar en forma de compromís en l'acord de govern de coalició del tripartit al Pacte del Tinell. Això vol dir que en quatre anys, haguessin acabat poc més de 20.000 habitatges, és a dir, ni la meitat dels habitatges promesos.
Per què ens hem de creure les velles i reiterades falses promeses d'Hereu?
El quatripartit (miercoles)
El quatripartit
Xavier Trias insisteix en posicionar-se el més a prop possible dels seus socis potencials: ERC i IC. En els seus debats virtuals amb Jordi Hereu resulta difícil trobar unes postures clares alternatives al discurs políticament correcte del Tripartit.
Resulta ben curiós veure a Trias barallar-se amb Hereu per veure qui és més socialdemòcrata. Amb aquesta estratègia deixa a Alberto Fernández i al PP el monopoli de la defensa dels valors d'ordre i llei. Caldrà veure si els votants nacionalistes conservadors volen que els seus vots serveixin per passar del Tripartit d'esquerres a un govern nacionalista d'esquerres, liderat per un Trias que comparteix amb el Tripartit tots els tòpics progressistes sobre la immigració o la seguretat ciutadana.
El camí escollit per CiU en les eleccions de Barcelona em recordar el camí dels centristes francesos, que han quedat fulminats per l'ascens de Sarkozy. La gent vol posicions clares i alternatives, no complexes i ambigüitats. L'elegància del discurs del candidat nacionalista no amaga la seva conformitat amb els errors del Tripartit. La seva vocació no és ser alternativa sinó ser l'hereu d'Hereu. O el que és el mateix, l'hereu de l'hereu de Clos i de Maragall.
Els votants nacionalistes de dretes hauran de decidir que és més important per ells: les seves conviccions nacionalistes o les seves conviccions conservadores. No és una elecció fàcil. Però les respostes de mols d'ells al vídeo del PP de Badalona indica que Trias no pot confiar en que sempre optaran per posar endavant el nacionalisme. I això la jubilació de Trias i una ferida de mort pel liderat de Artur Mas.
Immigració i delinqüència (martes)
Immigració i delinqüència
A Estats Units la immigració il·legal és un delicte en si mateix. A Espanya només és una falta administrativa, que té conseqüències no penals. Potser això explica perquè ens consta tant controlar la immigració il·legal, però això és un altre tema. Perquè en qualsevol cas, la majoria dels immigrants –inclosos els il·legals- no cometen actes delictius. Fer aquesta afirmació no implica negar altres evidències.
Primera. La prevalència d'immigrants il·legals entre la població que comet delictes. Les nostres presons tenen una població d'immigrants, particularment de persones que han entrat de forma il·legal, que supera el seu percentatge a la població en general.
La solució de regularitzar és una solució trampa. Perquè si dones papers i no fas una política de fermesa en l'expulsió dels il·legals, dones el missatge que el que importa no es tenir papers sinó aconseguir entrar per la finestra. Ara som el país del món que capta més immigració després dels Estats Units i és evident que la nostra economia no és la segona del món. Tard o d'hora vindran els temps difícils i llavors tindrem un problema espectacular.
Segona. No podem negar per més temps que l'islamisme radical és una amenaça real. Som el país occidental que ha partit més els seus atacs després dels Estats Units. Els musulmans espanyols són en la seva majoria persones pacífiques, però tenen actituds ambigües envers l'islamisme radical. A Itàlia el Govern progressista ha exigit als musulmans la signatura d'un compromís d'acceptació dels valors polítics de la democràcia occidental. A Espanya mirem en altra direcció.
Tercera. La teoria progressista que afirma que la culpa dels delictes és la pobresa ignora dos fets. El primer és que la majoria de les persones que viuen en una situació de pobresa o de dificultat econòmica no cometen delictes. I que hi ha molta gent que no es gens pobre que comet delictes. El segon és que l'home i la dona són lliures per decidir el seu destí. Els progressistes tendeixen a difuminar la responsabilitat personal en un discurs eteri sobre les estructures socials.
Un mal negoci pels catalans
Un mal negoci pels catalans
En la guerra política –particularment en la campanya electora, tot i que avui dia les campanyes són permanents- qui controla el camp de joc –els temes de debat- té un important avantatge sobre el seu adversari.
En teoria unes eleccions territorials –autonòmiques i locals- tenen una diversificació intrínseca; tanmateix, com va passar a les eleccions parlamentàries als Estats Units, els temes nacionals –particularment en aquest temps d'eleccions mediàtiques- tendeixen a dominar les diferents batalles territorials.
Els socialistes intenten jugar amb la recuperació dels temes de les eleccions generals del 2003 –particularment amb la guerra d'Iraq- complementats pel discurs de culpabilització del PP de l'atemptat islamista del 11M-, plantejant també les eleccions com una oportunitat per reforçar ZP en el seu projecte de negociació amb ETA i de revisió del model constitucional espanyol.
El problema dels socialistes és que tots els escenaris de victòria el porten a estendre a la resta d'Espanya el model del Tripartit: pactes amb els comunistes i amb els nacionalistes independentistes. I és aquí on potser els socialistes poden trobar-se amb una sorpresa. A fi de comptes, molts socialistes són també molt espanyols i no els agrada gens tenir que anar de la ma de partits que no comparteixen els seus valors nacionals.
El PP intenta, per la seva banda, trencar l'estratègia socialista, presentant-se, per un costat com el partit que defensa un mateix discurs nacional a tota Espanya; i per l'altra com el partit que vol mantenir el model d'Estat pactat en la Constitució de 1978, el que suposa dir NO a una negociació política amb ETA i dir NO a les rendicions parcials de Zapatero (alliberament parcial de De Juana, legalització parcial de candidatures blanques de Batasuna, disposició a lliurar Navarra al País Basc....).
A Catalunya el discurs i el clima dominant tendeixen a mirar amb simpatia les jugades maquiavèliques de ZP. A la resta d'Espanya les coses són diferents. Una victòria de les posicions de ZP a Catalunya és compatible amb el seu enfonsament a la resta d'Espanya. Del si guanya ZP, guanya Catalunya, podríem passar a Catalunya perd amb ZP. I això és un mal negoci per aquest país. Anirem millor pactant amb l'Espanya real que no pas persistint en el somni de canviar Espanya contra el PP.
