dissabte, de maig 27, 2006
El PSC apropa a les dues properes eleccions –autonòmiques i municipals- amb un drama de difícil solució. Els seus candidats bandera –Clos i Maragall- formen un duo que lluny d'aportar vots a les sigles provoquen l'efecte contrari. Els dos tenen una baixa valoració entre els propis votants i no semblen capaços d'aglutinar al seu voltant la força històrica que els socialistes han aconseguit a les eleccions generals.
Canviar el candidat en el cas de Clos és impossible. Canviar el candidat en el cas de Maragall és un exercici molt arriscat. Com he dit en altres ocasions, carregar-se a Maragall abans de les eleccions podria fer esclatar les tensions dins del PSC i trencar el partit. Però mantenir-lo és apostar en un candidat cremat, que no representa la sensibilitat majoritària del PSC ni reflecteix els valors de la majoria dels propis votants socialistes.
La esperança socialista és mantenir la ficció que el que importa no són els candidats sinó el partit. El problema és que al final qui té les responsabilitat són, respectivament, l'alcalde de Barcelona i el president del Govern. I quan aquestes dues figures no comparteixen la cultura política dels seus votants i del seu partit les coses no funcionen. No hi ha bon govern, sinó només un exercici d'equilibris per sobreviure. I això no és cap esperança de futur. Només és una petició de confiança cega, cada vegada més difícil d'aconseguir en una societat on la majoria dels ciutadans pensen per si mateixos.
La solució dels experts electorals socialistes ha estat reiterar les velles fórmules del passat. Com estan fent en el cas de la reforma estatutària, demanaran el vot no per si mateixos sinó per anar contra el PP. L'estratègia els va funcionar molt bé al 1996 i al 2004. Però va funcionar més discretament al 1996 i no va funcionar al 2000. A Madrid governen els socialistes, a la Generalitat governen els socialistes, als municipis principals de Catalunya governen els socialistes... i les culpes segueixen sent del PP. No, si al final resultarà que la culpa del 3% o del Carmel o de la pífia del Fòrum és del PP. O és que les pífies de Maragall les escriu el PP?. O és que les frivolitats del Tripartit les ha fet el PP? O és que les manifestes incoherències de Clos són culpa del PP?. Doncs com diu el clàssic: "va a ser que No".
Tinc curiositat de veure com els socialistes aconsegueixen amagar els seus candidats i s'esforcen en fer-nos oblidar els seus nyaps. Crec que els catalans que es senten socialistes es mereixen alguna cosa millor. Però aquesta cosa millor només podrà sortir d'una catarsi col·lectiva que només es podrà produir si aquests votants voten pensant en el futur, pensant en si mateixos i per si mateixos.
Efectes positius de la reforma estatutària
El president del PP català, Josep Piqué, va afirmar aquest dissabte que el nyap estatutari ha tingut alguns tres efectes positius sobre la política catalana. El primer ha estat carregar-se el Tripartit. És una dada inqüestionable que sense aquesta reforma potser el Tripartit hauria sobreviscut –fent de l'instint de supervivència la seva única orientació política- a totes les tempestes en vas d'aigua a les que ens tenien acostumats. El segon efecte positiu ha estat liquida una legislatura que no passarà a la història per la feina feta, ni pel que fa a l'acció de govern ni pel que fa a la tasca legislativa. El tercer efecte positiu és deixar a Maragall fora de joc i encaminar-lo cap a la seva definitiva retirada política.
Mai els polítics catalans havien actuat amb tanta frivolitat i manca de prudència. El seny català ha estat arraconat per deixar pas a unes complexes operacions polítiques, pur exercici de maquiavelisme de províncies, que cada dia que passa queden més en evidència. La Junta Electoral ha començant a rectificar les maniobres i manipulacions que havien pactat els defensors de la reforma. I és probable que aquestes derrotes inicial siguin confirmades pels Tribunals de Justícia. Ja ho hem denunciat en aquesta mateixa columna: les lleis estan per ser complides en la seva integritat i no es pot fer una aplicació parcial de les normes en funció d'interessos partidistes.
Però potser el millor de la reforma estatutària és descobrir com una vella i envellida classe política catalana, més enllà de les seves diferències de sigles i sectes, s'encamina a la construcció d'un sistema polític de repartiment del poder i dels seus beneficis entre CiU i PSC. La legislatura del 3% i dels crèdits socials socialistes ha forçat un pacte de silencis i complicitats per amagar als ciutadans –amb la complicitat de bona part de la nostra benestant societat civil- la incapacitat d'aquests polític per donar respostes reals als problemes que tenen les persones normals, que paguen impostos i es preocupen més per arribar a fi de mes que no per esbrinar complexes fórmules polítiques.
La gent normal vol respostes a la immigració il·legal, a l'encariment dels habitatges, a la insuficiència dels serveis a la gent gran, a la crisi del sistema sanitari, a la fallida del nostre sistema educatiu públic, a la decadència econòmica del país o a la manca de seguretat. I això passa per aplicar polítiques i fer una gestió seriosa, no per posar en qüestió els fonaments constitucionals de l'Estat. Més poder pels polítics catalans no vol dir resoldre millor els problemes. Perquè el problema de Catalunya no la manca de poder dels seus polítics, sinó la seva voluntat inesgotable de controlar fins els aspectes més privats de les nostres vides.
La millor manera de expressar el rebuig a aquesta vella i envellida classe política és votar No. Cada vot del No és un pas que ens apropa a una revolució democràtica que alliberi a la societat catalana. Aquest és un sentiment transversal, que va més enllà d'ERC o del PP. És un acte de llibertat en contra de les misèries de la correcció política catalana.
