dimarts, de setembre 26, 2006
Montserrat Nebrera
Montserrat Nebrera
Reconec que no conec personalment a Montserrat Nebrera, tot i que segueixo des de fa temps els seus articles –tant acadèmics com polítics- i les seves intervencions públiques. Crec que ningú pot posar en dubte que és una persona preparada i que coneix bé els temes sobre els quals parla. Circumstància aquesta que és d'agrair en un món –la política- on sovint es cau en dos errors –al qual pitjor- que són suposar que el càrrec dóna el coneixement i pensar que fora de la política pràctica no hi ha res.
Alguna vegada he comentat que una de les dificultats que tenen tots els partits polítics és la gestió del talent intel·lectual. La gestió pública i la política a les modernes societats occidentals impliquen coneixement especialitzats molt amplis. I no sempre els polítics professionals –i jo hem considero com tal- disposen d'aquesta preparació. A més, la pressió de la política diària dificulta –és un fet objectiu- el reciclatge intel·lectual indispensable per mantenir-se oberts als nous reptes de la societat. Hi ha una temptació als partits polítics europeus –els nord-americans són altra cosa- de convertir la política en una professió tancada en si mateixa, que rebutja els valors procedents d'altres espais de la societat de la qual els partits polítics són un element cabdal (tot i que alhora també són un element cabdal de l'Estat, sobre tot en els països europeus occidentals, on l'Estat és un Estat de Partits -.
M'ha sobtat i m'ha deixat perplex els atacs que –crec que més des de la passió o els interessos personals- han fet alguns periodistes a Montserrat Nebrera, jutjant-la no pels seus fets o el que ha escrit o ha dit, sinó per un judici d'intencions fet a partir d'una imatge que té poc o res que veure amb la realitat.
Jo no puc endevinar el futur. No sé com li aniran les coses en política a la nova candidata del Partit Popular. Només puc afirmar, amb les dades objectives a la meva disposició, que és una persona competent i amb bones capacitats de comunicació. L'experiència –com en qualsevol altra activitat humana- la dóna el temps. Però crec que Nebrera té els fonaments i las qualitats per ser una gran política.
La política és –no descobreixo Amèrica- una activitat molt dura i ingrata. Requereix una gran paciència i una autèntica vocació de servei a la comunitat. Crec que és bo que es doni la oportunitat de fer política en primera fila a persones que provenen de fora del món polític. Ho dic amb la legitimitat que em dóna el fet de ser una persona que ha passat la major part de la meva vida fent política. Per això mateix, no puc sinó sentir-me satisfet per aquest fitxatge de luxe que ja voldrien altres partits. L'enveja –el mal històric dels espanyols- forma part de la naturalesa humana però és a més d'un defecte moral una estupidesa política.
CiU no pot pactar amb ERC
CiU no pot pactar amb ERC
Parlis en català o en castellà, ets sentis tant o més o menys català que espanyol o només català o només espanyol... les realitats d'aquest món són les mateixes. Més enllà dels regals de la fortuna, la vida és dura i ningú et regala res. La gent s'esforça per pagar els seus deutes i millorar en la mesura de les seves possibilitats la seva situació i les perspectives pròpies i dels seus. I els problemes reals són poc o gens assimilables a la dialèctica nacional.
El debat sobre la identitat dels catalans ens ofega i ens fa malbaratar recursos i temps que podrien dedicar a afrontar els problemes reals que tenim: immigració il·legal, habitatges cars, hipoteques en alça, baixos rendiments educatius, deslocalització de les nostres empreses industrials. Problemes que no tenen que veure amb l'anomenat "problema nacional", sinó que estan vinculats amb l'hegemonia de la cultura política progressista a Catalunya des de la transició democràtica.
Tu pots ser republicà o monàrquic, independentista o federalista, autonomista o centralista.... i això no ens diu res sobre els assumptes cabdals que preocupen i ocupen a la gent: vols més papers pels il·legals?, vols més especulació urbanística per part dels promotors i dels municipis?, vols més degradació del sistema educatiu per satisfer els interessos gremials dels sindicats de professors?, vols més impostos, vols més despesa pública per atendre als de fora?, vols buidar les presons encara que sigui al preu de treure al carrer a persones perilloses?.
ERC forma part del problema anomenat Tripartit i no pot ser part de la resposta. Perquè les respostes als problemes reals de la gent tenen poc o res que veure amb el que defensen els votants de CiU, que poden ser més o menys nacionalistes, però que volen tornar a les polítiques serioses del passat. I fer polítiques serioses només es pot fer amb partits seriosos.
