diumenge, de novembre 26, 2006
Vots i metralletes
Vots i metralletes
Un dels arguments que s'ha donat per dialogar políticament amb ETA és que els terroristes disposen del suport de desenes de milers de bascos i que no es pot derrotar als terroristes, perquè no és possible ficar a la presó a tots els que els donen suport. Hi ha un perill en aquesta argumentació. Un perill que resideix en legitimar qualsevol insurrecció armada contra la legalitat constitucional sempre que tingui el suport d'una part significativa de la societat espanyola o d'una de les seves comunitats autònomes. Significaria acceptar que els terroristes tenen raons polítiques per fer-nos la guerra als demòcrates. I significa acceptar que són un combatent legítim en termes de dret internacional.
Potser Zapatero no s'adona que amb aquesta argumentació estem justificant que altres grups, amb objectius oposats a ETA, prenguin el camí criminal d'aquests terroristes. No parlo del terrorisme d'Estat que varen patir en temps dels mateixos socialistes que ara volen tractar als terroristes com si fossin polítics normals. Parlo de la violència política i sectària que pateixen societats com la Libanesa, on tots els partits disposen de la corresponent milícia armada i on la violència terrorista manté escalfats les cendres de l'antiga guerra civil. No es pot legitimar políticament la violència en funció dels vots que tinguin els violents. Si fem això, estem obrint les portes a la fi de l'Estat de Dret i a tots els vells fantasmes de la història política espanyola.
El desastre polític que ha obert Zapatero amb ETA només en deixa dues sortides. O bé ETA intensifica les seves pràctiques terroristes –que no ha suspès de forma absoluta en cap moment- o bé ETA aconsegueix els seus objectius polítics, provocant-se així una crisi política sense precedents a Espanya des de la II República.
L'error de Zapatero ha estat donar temps per enfortir-se a una ETA que s'havia mostrat incapaç de matar, malgrat intentar-lo, durant més d'un any; una ETA quasi desmantellada i amb dificultats per mantenir viva la violència urbana. En lloc de rematar-la, Zapatero –per obtenir el suport de nacionalistes i comunistes- va obrir aquest procés de negociació, en contra del principal partit de l'oposició, en contra del Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme, en contra de la societat –a la qual se li amaga tota la informació de que disposa el Govern- , i en contra de la Justícia i de l'Estat de Dret.
Ara, amb el procés de negociació amb ETA embussat –pel xantatge dels terroristes que exigeixen legalització automàtica de Batasuna, autodeterminació i annexió de Navarra- , centenars de milers d'espanyols han tornat a manifestar-se –per cinquena vegada- per exigir a Zapatero que torni al Pacte per les Llibertats i contra el Terrorisme. Quan abans, millor.
El Tripartit i Zapatero.
El Tripartit i Zapatero.
Tripartit nou, vida nova. Els partits del Tripartit –que és com diem al Govern de coalició els catalans que no estem al servei del Tripartit- volen evitar-se i evitar-nos els problemes que varen protagonitzar l'anterior legislatura des de les primeres setmanes. I per aconseguir això segueixen dues estratègies: a) si un tema provoca contradiccions internes, o es treu del programa de govern o es posa en el calaix dels projectes menys prioritaris; b) els grups parlamentaris –a Catalunya i a Madrid- estan al servei del suprem interès col·lectiu que és mantenir el Tripartit a Catalunya i mantenir a Zapatero al Govern de Madrid.
La primera estratègia suposa donar dret de veto a ERC i a IC –dos partits minoritaris- sobre les decisions del Tripartit. Podria donar-se el cas que determinades polítiques, encara que recolzades per una majoria dels catalans o dels partits catalans, no es poguessin portar a terme. Certament, hem de suposar que PSC disposa de la mateixa capacitat de veto. Però això, tot i que podria garantir el bloqueig de propostes utòpiques i radicals d'ERC i d'IC, conduirà a mig termini a una situació on la supervivència es guanya per la via de no decidir res.
La segona estratègia suposa la subordinació i vinculació total del futur del Tripartit a la supervivència de Zapatero com a President del Govern espanyol. Cal tenir compte que Zapatero ha enganyat a CiU fent-li creure –per que donés suport a la reforma estatutària- que volia fer canvi de parelles a Madrid i a Barcelona. Amb aquest engany Zapatero vincula el seu destí polític, ateses les seves febles expectatives electorals, molt igualades amb el PP, a mantenir el suport dels nacionalismes més radicals i dels comunistes. Ara el Tripartit és la principal crossa per sostenir a Zapatero.
Això vol dir que abans de les properes eleccions autonòmiques del 2010, molt abans, els catalans que no volen Tripartit tindran una ocasió per erosionar-lo votant en pocs mesos en contra de Zapatero. Que és la millor manera de demostrar que Catalunya no és la reserva índia de progres, utòpics i radicals que ens volen vendre els xiquets del Tripartit.
