dijous, de desembre 14, 2006
De Pinochet a Castro (lunes)
De Pinochet a Castro
La dictadura de Pinochet fou durant 17 anys un règim que va ofegar les llibertats civils i polítiques dels xilens, cometent crims injustificables -3000 morts per raons polítiques- i exiliant a més de 30.000 persones. Els progressistes criticaven la impunitat en que s'havia protegit tant Pinochet com els dirigents de la dictadura. Impunitat que era part d'un pacte nacional que va fer possible la transició pacífica de la dictadura a la democràcia, arran la derrota del règim dictatorial en el referèndum del 1988.
Curiosament els mateixos que exigeixen judicar als criminals de la dictadura xilena són els que demanen mesures de gràcia en relació als criminals d'ETA –quan encara no han renunciat de forma definitiva a seguir matant- o que, quan Fidel Castro mori, demanaran una transició a Cuba que no passi comptes als governants comunistes. Són els mateixos que han criticat els judicis contra els antics governants comunistes als països d'Europa oriental i són els mateixos que varen defensar la impunitat dels dirigents sandinistes, que varen poder conservar totes les propietats que varen conquerir per la força de les armes.
La dictadura cubana no ha estat menys criminal que la xilena. Ha durat –fins avui- 48 anys i té un compte de més 10.000 morts per raons polítiques (entre afusellaments 5.725, execucions extrajudicials 1.206 i defuncions a la presó per diverses causes 1.216), sense comptar als més de 75.000 que han mort intentant fugir de Cuba. Una dictadura criminal que ha portat a més de 2 milions de cubans a l'exili.
En un món ideal Pinochet hauria de haver estat judicat. I els seus col·laboradors. Com ho tindrien que ser tots els responsables de totes les dictadures del món. Inclosos els dirigents de la dictadura castrista. Tanmateix, a vegades per assolir una transició pacífica d'una dictadura a una democràcia cal tancar ferides i renunciar a obrir les guerres del passat. Això ho varen fer a Espanya i avui som una democràcia consolidada. Ho va fer Xile i ara és una democràcia consolidada i uns dels països més avançats de l'Amèrica hispana. Potser caldrà fer el mateix en el cas de Cuba. I potser caldrà deixar morir en pau al vell dictador comunista, per obrir un procés de transició democràtica des de la reconciliació.
L’engany de la protecció oficial
L'engany de la protecció oficial
La notícia de l'obligació de la reserva d'un 25% del sol per habitatges de protecció oficial és una bona notícia, per la gent que li toqui en sort un d'aquests. Per la resta –la majoria de ciutadans- és una mala notícia. Per la senzilla raó, que els promotors derivaran cap al preu dels habitatges en règim lliure el cost de tenir que cedir a les administracions sol per fer habitatges socials. O es que es pensa algú que els promotors faran altra cosa?. En fi, hi haurà més premi en la rifa que és la política d'habitatge públic, però els preus dels habitatges de la gent normal –els que no formen part de cap col·lectiu protegit- es seguiran pujant.
El problema de l'habitatge no és l'especulació, doncs especuladors som tots –cadascú en la mesura de les seves possibilitats- , sinó el fet que els municipis han dedicat el sol públic a fer plusvalues, esdevenint possiblement un dels principals motors de l'especulació urbanística a cada nostra. I alhora hem de ser conscients que no és possible incrementar el parc d'habitatges a Barcelona ciutat si no és incrementant la densitat de les construccions. I això ha estat un tabú pels progressistes i per les associacions de veïns. Sempre han defensat un model de ciutat que anés reduint les densitats. El que comporta anar expulsant gent cap a fora de Barcelona, que es dispersa pel territori metropolità –uns en recerca de més qualitat de vida, però una majoria per problemes de preu de l'habitatge- provocant un creixent problema de mobilitat.
El problema de l'habitatge només es resoldrà construint habitatge públic en grans quantitats a partir de la transformació de sol agrari o industrial en sol residencial. I això només es pot fer –més enllà de certes zones que encara resten per urbanitzar a Barcelona- en la primera corona metropolitana. Això si, si volem evitar els errors del passat, ara a més de construir els habitatges, hem de preveure i construir els serveis comunitaris i les infrastructures adients per evitar tornar a construir ciutats dormitori.
