dissabte, d’octubre 28, 2006
Re: La fira de les vanitats
Burgesos pel comunisme
Si mireu la llista de personalitats que han donat suport al manifest "Ara Saura" trobareu moltes persones que viuen amb totes les comoditats i privilegis de la nostra nomenclatura intel·lectual. Persones que guanyen molts diners gràcies a les polítiques de la subvenció i la despesa pública. Trobareu, en canvi, molt poca gent que tingui que guanyar-se el pa de cada dia en el lliure mercat. Són els privilegiats d'un sistema social dominant –per cert, promogut irracionalment per CiU- que té la seva pròpia religió –el multiculturalisme, el relativisme i el laïcisme radical- , que han renunciat a les tradicions universalistes de l'esquerra en favor de la seva adhesió al nacionalisme català, i que veuen en el progressisme de saló la garantia dels seus privilegis i beneficis.
Són els progres pijos que envien als seus fills a escoles privades i intenten que les classes mitjanes i treballadores no tinguin escoles concertades. Són els progres pijos que volen paper per a tots perquè ells no tenen que patir les conseqüències d'aquesta irresponsabilitat. Són els progres pijos que ens volen imposar a tots el transport públic des dels seus cotxes oficials. Són els progres pijos que toleren i comprenen la violència dels okupes des de la comoditat dels seus barris benestants. Són els progres pijos que ens volen obligar a pagar més per les entrades de cine o que no volen que tinguem descomptes en la compra dels llibres. Són els progres pijos que han fet de l'estètica de les bones intencions l'excusa per dissimular les pròpies contradiccions i les deficiències de les seves polítiques. Són els progres pijos que consideren que la finalitat del servei públic és servir als propis servidors públics i no als ciutadans que paguen aquest servei amb els seus impostos.
Són els mateixos que cridaven i sortien al carrer quan governava CiU a Catalunya i el PP a Madrid i que ara, amb els amics al poder, han callat i miren en altra direcció sempre que els seus fan exactament el contrari del que deien quan estaven a l'oposició. La crítica d'abans s'ha convertit en una vergonyosa complaença que admet tot el que facin els seus amics amb l'excusa que tot el que facin els progressistes és progressisme.
Des d'una perspectiva marxista aquesta gent defensa els seus interessos de classe. D'una classe privilegiada que necessita mantenir als seus amics en el poder per consolidar la seva posició privilegiada en el repartiment dels recursos públics.
Les classes mitjanes i populars –a Catalunya i a la resta d'Espanya- són les gran víctimes d'aquest progressisme de saló. Cal denunciar la seva hipocresia i descobrir la gran mentida que s'amaga darrera dels burgesos pel comunisme. No hi ha res més que la defensa aferrissada dels seus privilegis i de la seva quota de poder.
La fira de les vanitats
La fira de les vanitats
La campanya electoral catalana avança de forma irreversible cap a una mena de concurs de declaracions i de promeses, el valor de les quals als ulls dels ciutadans és perfectament descriptible. La majoria dels polítics eviten adoptar postures clares en temes de poden comportar controvèrsies morals. Prefereixen mantenir-se en les zones grises de l'ambigüitat com a impost obligatori en un món dominat pel relativisme i la manca de referents morals.
El relativisme dominant afirma que cap principi moral pot ser justificat de forma racional. Només és un problema de preferències voluntàries. Per tant, els polítics, intentant evitar enfrontar-se al discurs políticament correcte, tendeixen a amagar els conflictes de valors amb afirmacions retòriques de bones intencions, amb discursos que repeteixen els tòpics i els llocs comuns com si fossin veritats evidents i indiscutibles.
La combinació d'un sistema educatiu que desarma intel·lectualment a les noves generacions i d'uns mitjans de comunicació que només creuen en no creure en res, genera conformisme, cinisme i un creixent allunyament dels ciutadans envers els processos polítics. Ho hem vist en la gran fita històrica del referèndum de l'Estatut català i, molt probablement, ho tornarem a veure en les properes eleccions autonòmiques.
Però alguns creiem que el conformisme no és una opció moral vàlida i que no podem renunciar mai ha defensar que la democràcia és més que una manipulació de sentiments i percepcions. Per això ens neguem a mantenir fora del debat polític els reptes morals de la nostra societat, agradi o no als defensors del relativisme políticament correcte. Perquè només una democràcia que amb referents morals pot enfrontar-se als reptes dels seus enemics, interns o externs.
