dissabte, de maig 13, 2006
Què votem el 18 de juny?
Què votem el 18 de juny?
Al referèndum del dia 18 la pregunta formal sobre la reforma de l'Estatut ha quedat en segon pla enfront de la pregunta real que es sotmet a la consideració dels catalans: volem o no volem confirmar amb el nostre vot el caos del Tripartit. Perquè, malgrat els esforços dels signants del Pacte de La Moncloa, una victòria aclaparadora del Si significaria –a més d'aprovar una reforma estatutària que no deixa a ningú satisfet- donar un aval polític al desastre que ha representat per la dignitat de Catalunya l'experiment del Tripartit i la erràtica política personal del president Maragall.
El 18 els catalans tenim una oportunitat d'or per enviar a la jubilació definitiva a una classe política ancorada en el passat, que viu somnis irreals i que està cada vegada més distanciada de la vida quotidiana de la majoria dels catalans que han de treballar dur per tirar les seves vides endavant.
Un Tripartit que pot presentar molt poca obra feta enfront de la disbauxa en que ha caigut el debat polític català. Una disbauxa que ha contaminat la política catalana fins el punt de convertir-la en quelcom inintel·ligible. Dubto molt que aquesta irracionalitat col·lectiva tingui res a veure amb el que havia estat la tradició política catalana de seny i pragmatisme.
Un país necessita quelcom més que anar tirant; necessita una esperança col·lectiva i una classe política responsable. El discurs dominant a Catalunya s'ha instal·lat en la terra comuna dels silencis i les complicitats de l'anomenada sociovergència. Un discurs dominant fet a mida dels interessos d'unes velles classes polítiques, la preocupació primordial de les quals és fer com que les coses canvien per no canviar res.
En el fons estem davant d'una molt antiga batalla entre els defensors d'una visió aristocràtica de la democràcia i els defensors d'una visió populista i radical de la democràcia. Uns –els defensors del Si- tenen el poder establert i la submissió d'una societat civil adormida i acomplexada. Enfront, els defensors del No –plurals i diversos com és plural i diversa la Catalunya real- només tenen l'esperança d'una política més propera als ciutadans que no viuen de la política.
