dimecres, de maig 31, 2006
Adéu a les rebaixes d'impostos.
Que els catalans –com la resta d'espanyols- paguem molts impostos no és cap descobriment. Que a més a més els catalans paguem taxes, preus i peatges en major grau que altres parts del territori espanyol tampoc és cap secret. El Partit Popular va fer dues reformes fiscals, demostrant que es podien baixar els impostos i pujar les pensions i les despeses socials –el gran mite de les campanyes socialistes abans del 1996-. Ara, cas d'aprovar-se el nou Estatut, seria impossible dissenyar una reforma fiscal tan ambiciosa sobre l'impost de la renda. Ara per baixar l'IRPF caldria –en la lògica de la reforma estatutària- aconseguir el consens entre les comunitats autònomes i l'Estat.
I en el cas que una majoria de comunitats autònomes donessin suport a la reforma, aquesta només podia afectar al tram estatal de l'impost. La qual cosa vol dir que mai més els catalans veuran una rebaixa significativa dels seus impostos sobre la renda, perquè amb la proposta estatutària, les Corts Generals perden les competències que varen permetre les rebaixes fiscals dels governs del PP.
La primera víctima de les negociacions estatutàries ha estat la reforma fiscal del ministre Solbes, que ha quedat totalment minimitzada davant de la necessitat de trobar diners per satisfer les exigències dels polítics catalans i, alhora, poder compensar als polítics socialistes de les comunitats autònomes amb superàvit fiscal amb l'Estat (Andalusia, Extremadura, Castella La Manxa, Astúries, Galícia, Aragó....).
No estaria de més conèixer que hem perdut els ciutadans catalans en possibles reduccions de l'impost de la renda, com a conseqüència del pacte Mas-ZP.
Però les males notícies no acaben aquí. Més capacitat de regulació fiscal per part dels polítics catalans significa –atenent la història i el fet que només el PP català defensa en solitari que baixar impostos pot ser progressista- que a mig i llarg termini ens passaran per l'adreçador. El Tripartit en dos anys i mig ha pujat tots els impostos, taxes i preus públics que ha pogut, seguint les velles tradicions municipals de pillatge fiscal. Una futura sociovergència seria més del mateix –perquè CiU només va baixar una mica la pressió fiscal en els impostos que gestionava el Govern de Jordi Pujol quan el PP li obligava per aprovar les lleis pressupostàries catalanes- .
I no ens pensem que amb el nou Estatut hi haurà menys peatges. No oblidem que el propietari de la majoria dels peatges que paguem els catalans, d'una manera directa o indirecta, no és el Govern espanyol sinó la entitat financera que tots coneixem. Seguirem pagant els mateixos o més peatges. Això si, seran peatges patriòtics perquè seran peatges catalans.
El missatge del poder és clar: ser un bon català és votar, pagar i callar.
